Enguany, com que és l’Any de Ga- briel Ferrater, no paren de sortir llibres reeditant la seva obra literària o sobre la seva biografia. El darrer que vaig trobar, la setmana passada, acabat d’arribar a la llibreria La Central del carrer Mallorca de Barcelona, és de M. Ángeles Cabré, en castellà. És de l’autora d’una tesi doctoral sobre l’obra de Ferrater. El llibre Gabriel Ferrater o el exceso de ser inteligente conté molta informació dels anys que va compartir amb Josep Maria de Martín a Barcelona i de les seves activitats conjuntes, com la vida que feien a l’Ateneu Barcelonès.
Sorprèn veure la participació literària i pictòrica del berguedà –tan oblidat per cert a casa nostra– a tot el que era cultura aquells anys. Explica les relacions de De Martín amb la revista Laie o el Dau al Set (on per cert va fer un número dedicat íntegrament a la nostra Patum). Anomenar la llista de les amistats conjuntes amb qui es relacionaven fa feredat. En diré només unes quantes, com Joan Perucho, Joan Tharrats, Narcís Comadira, Castellet, Joan i Ramon Carnicer, Pinilla de las Heras, Gil de Biedma, Manel Sacristán, Barral, Cuixart, Joan Ponç, Tàpies, Brossa, Elies Rogent... tota la crema de la intel·lectualitat barcelonina.
Cabré va pujar a Berga per entrevistar-se amb Josep Maria de Martín i Gassó. Explica que li va ensenyar el quadre de Ràfols-Casamada, del qual en Ferrater va parlar a la revista Laie, on narra la visita que Ferrater va fer a la casa dels De Martín a la vall de Codós berguedana. Conta una curiosa anècdota d’un àpat a la taula amb els pares De Martín. No l’explico, és millor llegir-la directament d’aquest llibre. Les pàgines de referència del berguedà més important de la segona meitat del segle XX per la poesia, cultura i pintura són increïbles.
Quan en Gonçal Mazcuñán era el director de Regió7, fa més de vint anys, vaig publicar un article sobre els llibres escrits per De Martín, però sense haver parlat, encara, mai amb ell: volia fer la seva bibliografia. Li vaig deixar la seva pàgina a la bústia de casa. Un parell de mesos més tard, al mig del carrer Major, em vaig presentar tot excusant-me per si havia comès alguna errada o no li havia agradat. Em va dir que estava bé, i em va preguntar per la família, ja que resulta que un cosí germà seu, en Francisco Gassó i Felipó (també cosí germà del meu pare) era el meu padrí.
Li vaig preguntar si podia anar a visitar-lo algun dia a casa seva. Ràpidament em va dir que quan volgués, i em va lliurar el seu telèfon. Vaig anar repetides vegades a veure’l. Sempre em rebia al seu despatx, em va regalar algun llibre seu que no tenia i l’escoltava hores... Em preguntava per l’Elies Rogent, company meu a la facultat de Dret, ja que el seu pare, Ramon Rogent, havia estat mestre seu de pintura a Barcelona. El mateix De Martín va gestionar la seva acadèmia barcelonina, un quant temps, després de la seva inesperada mort per accident de cotxe l’any 1958. Parlàvem de Joan Perucho, de Tharrats, el director de Dau al Set. Amb el seu fill érem molt amics, ja que vam fer el preuniversitari junts... Les hores no passàvem escoltant-lo. També havia dinat amb ell a casa de Joan Gassó algun any per Patum... era un pou de saviesa.
Jo l’escoltava i ell, amb una humilitat increïble, m’explicava coses. Jo li parlava dels seus llibres i portades que havia fet i que jo col·leccionava, ell deia que no tenia importància. A la llibreria que tenia al seu despatx hi havia una de les petites guites que ell va dissenyar (foren el primer exemple de comercialització i difusió popular d’un element de la comparseria patumaire). A Berga es venien a llocs com l’antiga botiga de la pastisseria de la família Noguera, la de l’alcalde, al carrer Major-placeta de la Ciutat. La meva mare en va regalar moltes, d’aquestes guites, per desgràcia meva no ens en vàrem quedar cap a casa.
