Cues quilomètriques a l’AP7. Aquest era el titular que s’escoltava ahir a la tarda. No és cap novetat, ja que des que no és de pagament no hi ha cap de setmana que no hi hagi embussos, tot i que no és la única via on ocorren. També a la C32, a la C17... és igual, vagis per on vagis toca fer cua, ja sia un pont o bé un cap de setmana normal. Els experts argumenten que és perquè hi ha més cotxes ara que algunes vies ja no són de pagament, però no m’acabo de creure del tot que aquesta sigui la raó. Tot i que tinc memòria de peix, hi ha coses que recordo. Com que en ponts i festius un debat recorrent era que, malgrat les llargues cues, es feia pagar el peatge tot i no fer el servei de via ràpida. Per tant, en festius, les cues a les vies de pagament hi eren. Ara doncs, es repeteix el mateix i, a més a més, ara també en els caps de setmana diguem normals.
La gent fuig de les ciutats, però el preu a pagar són cues ingents, nervis a flor de pell i el preuat relax que es buscava se’n va a fer punyetes. Si aquestes coses passessin en un país on el transport públic almenys funcionés de dilluns a divendres potser podria ser admissible. Però és que el transport públic no funciona, perquè bàsicament és gairebé inexistent i ni molt menys respon a les necessitats de la població. No cal que busquem exemples llunyans a nosaltres. Posem una persona jove que viu a Sallent i que comença a estudiar a la UAB. Si ho ha de fer en transport públic ja es pot calçar de paciència. Primer ha de superar l’escull d’arribar a Manresa (les franges horàries són les que són), després agafar el tren de rodalies i creuar els dits que no sigui dia de pluja perquè, en aquest cas, ja sap que anirà amb un bon retard. Després anar fins a Sabadell, després baixar i... només d’escriure-ho em canso. Un trajecte que en cotxe no superaria els 45 minuts, en transport públic supera les dues hores (només d’anada ara sumem-hi la tornada). Si a tot plegat hi sumem els discursos criminalitzadors de l’ús del cotxe és per tornar-se boig.
No estic pas en contra de reduir l’ús i abús del vehicle privat, però cal actuar amb conseqüència i definir d’una vegada per totes una oferta de transport realista i popular. De moment, però les coses no sembla que aniran per aquí sinó tot el contrari. Accedir a la capital cada cop serà més car i també aparcar-hi. Els que no ens podem comprar un cotxe elèctric (barat, barat de moment no ho és) serem marcats amb una creu com els que contaminem el país, els pàries del neocapitalisme relegats a poder anar amb bicicleta o patinet. M’estic plantejant que potser haurem de tornar a recuperar els rucs, ases i cavalls. Tindré un carro i almenys aniré de forma sostenible, igual de lenta que si anés amb Catalans o Rodalies. Però és clar que aquests animals tenen necessitats a fer que no se li permetran a la via pública. Hauré doncs de dissenyar bolquers, i demanar a algú que té un hort si em deixa un espai per encabir el carruatge. Ben bé és per riure per no plorar, perquè és molt trist, desesperant. Des de l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) fa anys que haurien d’haver fet un salt qualitatiu i quantitatiu, però no. Continuem allà mateix.
