En plena convulsió pel conflicte lingüístic a l’escola, i per les xifres d’ús del català, a la vida pública i privada, res pitjor que fer-ne «llengua de part». Quan un col·lectiu es vol fer seva una llengua, automàticament produeix un rebuig en aquells altres col·lectius que deixen de considerar-la seva, o de tots. Aquesta acció-reacció és més que coneguda i vista en múltiples indrets del món.
I és el que tenim aquí, des de fa molts anys, incrementat durant els anys de procés, en els quals els partits independentistes es van voler apropiar del país, de la llengua, de la cultura, i del present i futur. No estranyi a ningú veure l’enorme retrocés en l’ús de la llengua i en el consum social, cultural, esportiu i d’oci, en català. Hem retrocedit molts anys, i més que ho farem, si no hi ha un canvi substancial en el respecte i acceptació de la realitat lingüística, que ara i aquí tenim.
Si algú pretén actuar ara, com s’havia fet quaranta anys enrere, és que no ha mirat ni estadístiques ni sobretot la demografia i les seves conseqüències. Un país manté inalterable el seu àmbit territorial, però tot el que conté es mou constantment. És variable i comporta canvis notables en la realitat quotidiana. Ignorar aquesta realitat és el que motiva estúpides accions i reaccions, per part dels partits independentistes i algunes organitzacions i entitats que creuen estar al seu servei. El mal que fan és enorme i, sobretot, perdurable.
Només hem de mirar les xifres per adonar-nos que dels set milions i mig d’habitants que viuen i treballen a Catalunya, n’hi ha un milió procedent de multitud de països, amb més d’un centenar de llengües, si bé algunes amb una major presència respecte d’altres. Si continuem amb la demografia, veurem com per cada nouvingut en una llar de parla catalana, en neixen dos, en llars de parla castellana, i dos o tres en llars de parla ni catalana ni castellana.
No tenir en compte que la realitat del país ha canviat enormement porta a judicis i, sobretot, decisions del Govern totalment inadequades, per no dir temeràries. Entestar-se en un país monolingüe, porta a exigir, més que mai, la condició de bilingüe, o més enllà encara, monolingüe de castellà. Pretendre imposar un fet irreal sobre un de real és picar contra una paret. Anar cap al desastre.
Som en un país democràtic, on impera el principi d’un vot per persona. Si això és així, i les lleis les fan les persones, queda clar que qui defensa un sistema monolingüe té la cursa perduda. Però, a més perjudica radicalment la llengua que creu defensar, la qual deixa de ser vista com a «amable» per passar a ser «imposada». I contra la imposició, la reacció de ni parlar-la, i si cal, ni estudiar-la. Algú creu que així anem cap a un futur prometedor, respectuós i socialment estable? En absolut.
Els errors en llengua i cultura han estat immensos, i lluny de corregir-los es pretén mantenir-los i fins i tot ampliar-los. Pobra llengua i cultura catalana, en mans d’aquests destralers! No solament ho tenen perdut en l’àmbit judicial, és que ho tenen perdut en l’àmbit social. Mireu-vos la demografia, i si no hi enteneu, demaneu ajuda.
