Conec un home que viu i treballa a Viena des de fa 9 anys i no sap parlar alemany. A la feina parla anglès, amb la dona, francès, amb la canalla, català i en botigues i restaurants, també en anglès. Ve de vacances a Catalunya sempre que pot i a través d’internet segueix l’actualitat catalana com si visqués aquí mateix.
La immigració del segle passat de seguida compartia amb la resta de veïns i veïnes una pila de referents i experiències: la fàbrica, la parròquia, el carrer, el cafè, la perruqueria, el club de futbol, les festes populars, la lluita sindical o política... Miraven la mateixa tele que tothom i s’informaven a través de les mateixes ràdios i diaris i sobre les mateixes coses i fets. A més, la comunicació amb la gent que havien deixat enrere era difícil i escassa: cartes, alguna trucada i, l’estiu que es podia, un llarg viatge en tren, autobús o cotxe. En aquestes condicions, incorporar-se plenament a la societat d’acollida esdevenia relativament senzill i natural. Només als barris, pobles o ciutats on la proporció de persones nouvingudes superava de molt a la població prèvia, la manca de relacions personals feia més difícil la identificació amb el país i l’aprenentatge i utilització de la llengua.
Ara, les persones que s’incorporen a una societat diferent de la que els ha vist néixer ho fan en condicions molt diferents. És probable que treballin en empreses petites on la majoria de companys hagin estat també migrants, tindran la possibilitat d’anar a bars, botigues, perruqueries i temples amb clientela paisana, podran informar-se i passar l’estona connectant-se a plataformes i mitjans del seu país d’origen i tindran pocs incentius per seguir l’actualitat política local perquè seran considerats ciutadans de segona, o ni això. Fins i tot el futbol de masses ha esdevingut un fenomen global que ja no serveix, o serveix molt menys, per fer allò que abans feia tan bé: comunitat.
En les persones que han mogut la seva residència uns quants centenars o milers de quilòmetres aquest fenomen bombolla és potser més evident, però en realitat tots i totes vivim, cada cop més, envoltats física i sobretot digitalment de persones semblants a nosaltres i d’idees i dades que corroboren la nostra visió del món i ens permeten viure relativament aliens a la realitat social de la qual formem part.
Entenguem-nos, no era millor la societat més simple i claustrofòbica de fa seixanta anys. Les enormes possibilitats de comunicar-nos i rebre informació que tenim ara sumat a l’increment incontestable de la llibertat individual són fenòmens globalment positius. Però tenen també conseqüències perilloses, com l’augment de l’individualisme i l’esllanguiment de la cohesió social. I això, si no som capaços de contrarestar-ho a través de la igualtat de drets i d’un renovat associacionisme, ens converteix en societats més fràgils, dòcils i manipulables. I perjudica les llengües locals en benefici de les globals o semiglobals.
