En un moment en què els indicadors sobre l’estat del català pinten una situació cada vegada més tenebrosa, veure que el català és la llengua elegida per la immensa majoria dels estudiants a la selectivitat resulta esperançador. Ni tan sols amb les noves facilitats incorporades per ordre judicial (només faltaria) per animar a triar el castellà no s’ha evitat que la llengua pròpia del país sigui l’hegemònica. La selectivitat és com si hi hagués un dia l’any que, per norma, el Barça guanya el Madrid, el Manresa es classifica pel play-off i Alcarràs guanya a Berlín. El dia en què les hegemonies es capgiren i sospirem que encara no hi ha res perdut. Llàstima que, al final de la temporada, el miratge s’esfumi i la Champions la torni a guanyar el Madrid.
Naturalment, això no quedarà així: les entitats de quatre ressentits faran les impugnacions corresponents avalades pels tres partits de la dreta espanyolista, la premsa de la caverna difondrà els seus arguments amb titulars dignes del dia que Armstrong va trepitjar la Lluna, i els tribunals els donaran la raó: Falta castellà a la selectivitat. Falta fer-ho tot bilingüe excepte si és en castellà. Falta ajudar Goliat cada dia, tot el dia, nit i dia, inclòs el gran dia de David. I sobretot: falta poder anar a fer pipí demanant-ho en castellà.
