Mira papa, el diari diu que el Pedro Martínez es queda». Ahir, en arribar de la feina, em vaig trobar el petit de la casa embadalit passant pàgines d’un diari, posant especial atenció a un article dedicat al Baxi Manresa i també a les estrenes, fent-me notar, subtilment, que vol anar a veure l’última de Pixar. Posava una cara que ja he vist altres vegades en aules de primària, quan he anat a explicar en què consisteix la feina de periodista. Perquè sí, a la vida hi ha petits plaers, i un d’ells és el de passar pàgines d’un diari, igual que també ho és veure la televisió en família.
D’això darrer, a TV3 se n’han adonat ara. Amb Eufòria han descobert la sopa d’all, que al jovent els encanta veure la tele i fer-ho acompanyats dels seus carques, vells o com se’ls digui ara mateix als pares en argot de la generació Alpha. Però la realitat diu que de televisió comercial en miren poca, i de diaris, no en llegeixen gens. TikTok, Twitch, Youtube, plataformes de continguts i videojocs guanyen la partida.
És irreversible la situació? Eufòria, i una mica més enrere Merlí i Polseres vermelles, han demostrat que no, que si un mitjà parla el seu llenguatge i els ofereix continguts d’acord amb els seus gustos i la seva realitat, els joves s’hi apunten, fins i tot encara que no siguin catalanoparlants.
El principal problema que tenen ara mateix diaris i televisions és que fa temps que han apartat els continguts juvenils, perquè tenen un cost, perquè el retorn no és immediat i perquè costa -i fa mandra- conèixer, què vol i què motiva una generació que no és la teva. Un peix que es mossega la cua i que exemplifica amb una sola frase: «Ara m’he de posar a fer tiktoks?».
Tot això mentre com a societat hem eliminat tot accés d’aquestes generacions més joves als diaris en paper i a les revistes. A les cases difícilment n’hi troben, ni tampoc als centres educatius. Recordo que a l’institut, setmanalment, es repartia El Periódico de l’Estudiant i la revista Secundèria era per tot arreu. Inversions a llarg termini que ja no es contemplen. Cal apostes, subvencions, projectes. Ho reconeixia aquesta setmana Vicent Sanchis, fins fa poc director de TV3. Si un programa com Eufòria no s’havia fet abans és perquè no hi havia pressupost i el Super3 s’ha anat deixant morir pel mateix motiu. El problema de tot plegat és que haver perdut o deixat escapar els joves, a banda de posar data de caducitat, també ha deixat via lliure a unes xarxes socials i unes plataformes on el català és residual. I això, com a nació, és el que pagarem més car.
