Ja han començat els primers grans incendis de la temporada a casa nostra. I crec que no som gaire conscients del que implica. No es tracta de les temperatures, del vent o que estiguem travessant una onada de calor. Es tracta que fa massa temps que mirem cap a una altra banda mentre la situació s’agreuja cada cop més.
Any rere any seguim els incendis a les notícies. En parlem a les tertúlies familiars. I fins i tot podem atrevir-nos a trobar-hi alguna solució. Però un cop passa l’estiu i el risc de patir-los s’atenua sembla que ens n’oblidem.
Ja ho diu la dita: «Ulls que no veuen cor que no sent».
Em pregunto què passaria si aquest tema ens despertés el mateix interès que la candidatura dels JJOO d’hivern. Si per un moment penséssim en preservar i cuidar el territori que ens acull més enllà que d’explotar-lo i veure què en podem treure. Què passaria si en comptes de limitar-nos a dir que «el temps està boig» reflexionéssim una mica sobre l’egoisme, la inconsciència i la hipocresia que hi ha rere aquestes paraules. Segurament ens adonaríem que fa dècades que arrosseguem polítiques econòmiques, agràries i de gestió territorial nefastes que ens han conduït al punt on som ara.
I és que no és casualitat que en un tancar i obrir d’ulls es pugui passar d’un paisatge mosaic ple de vida, històries i futur a un desert fumejant.
Rere un incendi hi ha molt més que cendres.
Hi ha polítiques de gestió territorial erràtiques i ineficients. Propietats que administren tan bé com poden les seves finques i també d’altres que les abandonen a la seva sort sense pensar que algun dia es convertiran en un polvorí. Professionals que s’hi deixen la pell amb els pocs recursos de què disposen. Pagesia i ramaderia que cuiden la terra que s’estimen i respecten. Que lluiten cada dia per viure’n, doncs, ni els consumidors ni les administracions valoren el seu producte. En el moment en què el preu passa per davant de la qualitat es deixa d’escollir i donar suport a la feina de tots aquests petits projectes que cuiden i preserven el paisatge.
Precisament, crec que un dels principals reptes que tenim com a societat és aprendre a valorar les coses a temps. No quan ja les hem perdut i només ens queda el lament d’allò que un dia va ser. I és que tots som responsables d’aquesta situació. Des de la ciutadania a la classe política, doncs, amb les nostres accions de cada dia generem i mantenim les condicions que fan possibles aquests i molts d’altres incendis.
Cal que deixem les polítiques erràtiques i sense sentit per adoptar un pla d’acció clar que se centri en la prevenció que vagi de bracet de la pagesia, la ramaderia extensiva i que acompanyi el territori en tot allò que li faci falta. Necessitem consciència, constància i perseverança per alçar una única veu que promogui un canvi real d’aquestes polítiques passives i tendències incendiàries que ara ens fan sentir tan desemparats.