M’agrada la gent. Observar-la, escoltar-la, veure com reacciona, saber què pensa... Llegeixo a internet que va ser l’autor romà de comèdies Publi Terenci qui va llegar a la posteritat la famosa frase «Res humà m’és aliè». Crec que si ha arribat fins als nostres dies és precisament perquè en totes les generacions que han vingut després hi ha hagut milers de persones que hem pensat el mateix
Fa molts anys, quan la lliga de futbol es jugava majoritàriament el diumenge, a TV3 feien un resum del partit de l’equip català que aquell dia havia jugat a casa, ja fos el Barça o l’Espanyol. Acte seguit oferien les opinions que havien recollit entre els seguidors durant el partit o a la sortida. Era el moment que jo esperava. Durant una bona estona s’anaven succeint declaracions de persones anònimes que, depenent de com havia anat, expressaven la seva alegria, la seva crítica o la seva indignació, i sempre, en general, d’una manera apassionada. Molts amics meus que saben de la meva nul·la afició al futbol, s’haurien quedat ben parats de veure l’atenció amb què me’ls escoltava. Si hagués durat mitja hora, mitja hora m’hauria estat assegut mirant la pantalla, i si en lloc de futbol haguessin opinat de qualsevol altra cosa, hauria fet el mateix sense avorrir-me. No era el tema en si el que m’interessava, sinó les reaccions de la gent.
Al Regió7 de dimarts passat, complementant la informació sobre la gestió del Quiosc del Quimet, hi apareixia una mena d’enquesta feta a persones diverses que opinaven sobre allò que més els agradava del Passeig i el què pensaven que caldria millorar. Vaig llegir totes les respostes i si haguessin ocupat dues pàgines, hauria fet el mateix. A l’apartat de les coses que els agradaven hi havia les cadires de la Rosita, el Kursaal, la creperia bretona, el arbres que fan ombra, l’ambient de les terrasses, la Biblioteca del Casino, l’espai comercial i de restauració... I al de les coses que caldria millorar es queixaven del pol·len dels arbres, demanaven més vigilància, més control dels patinets, i fins i tot algú reivindicava la recuperació del cinema Atlàntida per no haver d’anar als afores. Ben mirat m’hauria fet meves totes les respostes, excepte la del Toni, de 61 anys, que lamentava que les botigues estiguessin tancades els diumenges, potser perquè entre setmana no té temps d’anar a comprar. Al diari de dimarts hi havia notícies molt més transcendents que l’opinió d’aquells manresans, però confesso que cap altra em va cridar tant l’atenció.
