La síndrome de la granota bullida va molt bé per fer articles d’opinió. És un recurs que fa servir tothom –jo també, avui– per defensar l’argument de l’article. Proveu de fer una cerca a Google i veureu fins on arriba l’èxit de la metàfora sobre la incapacitat o manca de voluntat de les persones per reaccionar davant les amenaces.
Es va fer famosa quan l’escriptor i filòsof suís Olivier Clerc, conegut pels seus llibres, alguns d’autoajuda, va escriure La rana que no sabía que estaba hervida... y otras lecciones de vida . Diu així: Una granota es pot bullir i, per tant, matar si el procés d’ebullició és lent, mesurat, persistent; la granota no percebrà el perill i morirà, impassible davant el fet. En canvi, si una granota es posa sobtadament en aigua bullent, saltarà de seguida i se salvarà de morir.
Jo, que soc d’història i que tinc una fe cega en la ciència i en el seu progrés, em crec els biòlegs contemporanis que consideren que la premissa és falsa: una granota que s’escalfa gradualment, salta!
La gent també salta quan en té el pap ple. Ho fem de maneres diverses. En format protesta, manifestació, bullanga, revolta, revolució... en diferents intensitats segons el moment en què esclata la crisi social. La història ho demostra, els historiadors no investiguen i ho expliquen; la memòria ho recorda i les circumstàncies ho fan possible. Abans, ara i sempre.
I també abans i ara, sembla que els que controlen el punt d’ebullició, els que creuen que controlen el foc, es confien. Passen de la prudència a la fatxenderia convençuts que ho tenen tot previst, tot a les seves mans. Van aixecant la temperatura, confiats en el fet que no ens n’adonem.
Error. Saltarem, segur. Tard o d’hora. Que no es refiïn de les granotes en procés d’ebullició, que tenim un ull a l’aguait, una orella atenta, pell resistent però sensible.
Saltarem tips dels preus abusius dels combustibles, de l’energia, de l’aigua; per l’increment imparable dels preus dels aliments; pels embussos a les carreteres; pels retards dels trens; per la desconfiança, pels incompliments, per les mentides –les programades, les improvisades, les estructurals, les insultants, les vergonyoses, les electorals...–. Per la calor.
Saltarem i ho farem de maneres diverses, algunes imprevisibles, altres de manera més planificada, algunes amb data a punt d’aparèixer en un calendari electoral. No és gens aconsellable tenir granotes en punt d’ebullició.
Auguste Escoffier (París 1846-1935), cuiner figura llegendària entre els xefs i els gurmets, va inventar des de la cuina del Savoy de Londres un plat que a ningú deixa indiferent: les cuixes de granota –bullides, per cert!–. Agraden molt o repel·leixen; no tenen un terme mitjà.
Conscient que no agradarien als anglesos, va batejar el plat com a «Cuisses de Nymphes» i van tenir molt d’èxit. Les cuixes de granota es cuinen bullides, o millor dit escaldades, amb un brou curt amb vi blanc i un cop fredes es regalen amb salsa Chaud-frod.
Alerta amb les modalitats de cuina sofisticada de granotes bullides.
