En els últims anys s’han posat de moda, als mitjans de comunicació, els analistes esportius. Disseccionen totes les tàctiques i les jugades fins al límit, amb ajut de programes cada cop més sofisticats. Troben l’explicació a tot basant-se en paràmetres, algoritmes, comparacions de velocitats, ocupacions d’espai i mil i un estudis més.
Estant d’acord que tot això és important, la tàctica i el plantejament, en les últimes setmanes hem vist grans exhibicions que potser no determina qui guanya una competició. El Madrid, paradigma de la irracionalitat. El de futbol ha guanyat la Champions sent clarament inferior en el joc en sis dels set últims partits disputats però mostrant un gen de supervivència i competitiu brutal. Ha destrossat la moral d’uns rivals que s’han enfonsat mentre els blancs creien en el triomf, més enllà de la pissarra.
Pel que fa al de bàsquet, va encadenar cinc derrotes seguides contra el Barça, inclosa la final de Copa. Semblava enfonsat, però en va tenir prou amb un quart ben jugat a la semifinal de l’Eurolliga, en un partit que els blaugrana tenien dominat, per capgirar totalment la dinàmica de l’any i acabar com un tret, sent molt superior a un adversari que, tot i ser segurament superior sobre el paper, ha mort víctima de la pressió. I ja no parlem de Rafa Nadal, capaç de guanyar amb un peu inhàbil gràcies a la seva resistència, o del Girona de futbol, que no va pujar en anys anteriors, amb tot a favor, i ho ha aconseguit aquest, quan no tenia tantes peces, però sí molta més determinació.
Tot això és bo perquè demostra que, al final, s’ha de jugar, i no tot es decideix abans de fer-ho. És esport, senyors. Potser massa primari, però per això ens agrada.
