Fa setmanes que els preus de l’electricitat no paren de pujar, fins i tot arriben a nivells record el mateix dia que entren en vigor ajudes que pretenen controlar-los, tirant per terra les esperances de donar un respir, encara que sigui mínim, als consumidors.
Això suposa abocar rius de tinta i emetre hores de tertúlies, d’assenyats comentaristes, explicant amb complexes teories econòmiques, les raons de l’increment de preus que, a la meva manera de veure, tenen unes causes molt senzilles.
Quan vàrem adoptar l’euro, es va permetre que allò que un dia costava 100 pessetes, al dia següent costés un euro, és a dir, un increment del 66%, el que va enviar un missatge clar de que se’ns podia prendre el pèl tranquil·lament.
A la crisis bancària es va llençar el mateix missatge, ja que no es van demanar responsabilitats i els mateixos que l’havien creat van seguir als seus càrrecs, administrant el rescat de la banca amb els diners de tots.
No tota Europa va actuar així, Islàndia no va posar diner per rescatar bancs fraudulents, els va deixar caure i va empresonar trenta-vuit banquers, en un missatge clar de que els càrrecs comporten responsabilitats.
Els resultats canten per sí mateixos, mentre a Islàndia la banca s’ha reforçat i avui és més sòlida i solvent; a Espanya no han tornat el rescat, pressionen a la Justícia per canviar sentències i encara presumeixen de ser grans gestors.
El que ens passa és el resultat de deixar impunes les preses de pèl, i ara ho fa l’electricitat, que calcula la seva tarifa en funció del producte més car emprat en la seva fabricació. Una estafa com si ens cobressin tota la cistella de la compra al preu del producte més car.
