Hi ha dates que queden marcades i un les recorda sempre més, 4 de juliol del 1994. Un incendi que fa mala ganya. Un dinar fora de la feina em trasllada a Berga. El foc del matí no es controla, i al Berguedà s’obren nous fronts. A primera hora de la tarda, aturem el dinar per tornar, però les flames infernals ens passen pel davant, creuen la carretera de Berga a l’alçada de Gironella i, per un dels fronts, marxen cap a Sagàs. És tan impressionant, com infernal. Els dies que vindrien serien molt pitjors. El dolor va ser extrem, sobretot en els familiars de les persones que hi van perdre la vida. I també en el cor dels pagesos, que hi van perdre molt, econòmicament i emotivament. La mobilització ciutadana va ser històrica, al nivell de la magnitud d’aquells incendis que no havíem vist mai. Durant el juliol, l’agost i el setembre hi va haver temps de pair la desgràcia i veure que el gran incendi, més enllà d’imprudències i d’errors, havia canviat la manera que teníem de mirar-nos-el. Tot i la gran aportació dels voluntaris, era el final de l’extinció d’incendis a través del voluntari, de les branquetes i la motxilla d’ensulfatar». La ferocitat de les flames requeria un rival del mateix nivell. I ahir, 28 anys després, el mateix dia de calor i vent, un nou foc a Sant Mateu de Bages. Per sort, un ensurt.
