Que de moment s’hagi aturat l’obligació legal –o més ben dit: judicial– de fer el 25% de castellà a les escoles és sens dubte una bona notícia. Cal recordar els embolics que hi va haver en l’àmbit independentista per arribar a un acord sobre les iniciatives que calia prendre i les desqualificacions creuades que la controvèrsia va comportar, que no per habituals van ser menys lamentables. Però, finalment i «in extremis», es va arribar a una entesa. La nova llei que va aprovar el Parlament català i el decret de la Generalitat sobre la mateixa qüestió han canviat el panorama legal i, com a mínim, el nou curs podrà començar sense l’obligatorietat del 25%. Però l’impulsor de l’aplicació d’aquest percentatge, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, com era d’esperar, no ha trobat gens adequada la nova legislació catalana i ja ha anunciat que denunciarà la seva possible inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional, malgrat que el Consell de Garanties Estatutàries no hi va veure res contrari a la Constitució. Per tant, la partida encara no s’ha acabat. No se sap si el Constitucional actuarà gaire de pressa, tot i que no és habitual que sigui ràpid. Però val la pena de no refiar-se’n gaire i seguir treballant per tal que la immersió lingüística en català sigui una realitat efectiva a totes les escoles.
La informació sobre l’evolució negativa de la situació econòmica s’accentua cada dia. D’una banda qualsevol pot constatar la puja generalitzada de preus només que vagi a comprar a qualsevol botiga o supermercat. D’altra banda, les mateixes xifres publicades sobre la inflació que faciliten organismes oficials com l’Institut Nacional d’Estadística –que no deuen exagerar gens sinó més aviat al contrari per tal de no esverar més la població– són taxatives: a l’Estat espanyol l’IPC (Índex de Preus de Consum) ja arribava al juny a més del 10%. Un encariment que feia molts anys que no es veia (com a mínim des de 1985). Alhora, l’euro, la moneda europea, es cotitza a la baixa i ha retornat al nivell de 20 anys enrere. Uns signes de crisi econòmica, agreujats per les dificultats que està comportant la guerra d’Ucraïna, que no sembla pas que pugui acabar aviat. I també per l’empitjorament de la crisi climàtica, que cada vegada és més evident i comprovable. Les circumstàncies, doncs, plantegen problemes que no seran fàcils de resoldre. Fixem-nos només en dos aspectes ben concrets: la inflació, com és lògic, comportarà inevitablement una pressió molt forta per tal que augmentin els salaris, o sigui per aconseguir que una gran majoria de la població no perdi poder adquisitiu. Es pot pronosticar, doncs, una tardor calenta per aquesta qüestió. I, alhora, la revaloració de les pensions de jubilació per aplicar l’augment de l’IPC del 2022, exigirà de l’Estat una despesa addicional mai vista. Segurament, d’ara endavant, de tots dos temes en sentirem a parlar força.
Mentrestant queden per aclarir tot d’embolics, als quals s’està tirant terra a sobre per evitar que se’n parli més. Qui va tenir la culpa del gran nombre de morts i ferits a la tanca de Melilla? Qui va ordenar l’espionatge massiu a l’independentisme català? Per què cada any es pressuposten inversions estatals a Catalunya que no s’executen mai? etc. Amb aquests interrogants i molts d’altres sense resoldre, es pot esperar res de positiu d’una hipotètica «taula de diàleg» entre el Govern català i el de l’Estat?