Fa molt temps que a la UE s’està fent un pas molt gran i terrible. Si queda així, sense responsabilitats, voldrà dir que a les fronteres, les suposades autoritats podrem matar a la vista de tothom immigrants i refugiats sense que passi res. És un moment molt crític. I a més l’OTAN a la seva reunió al regne espanyol ha demanat que la guerra de fronteres sigui considerada de forma oficial en el marc de l’aliança. Marca doncs un abans i un després en l’escalada de violència contra les persones que busquen sortir d’una situació desesperada. Per això el que ha passat a Melilla no és una excepció: és la cara més visible de la guerra que Espanya i els estats membres de la UE lliuren contra les persones migrants i refugiades usant el Marroc i Líbia com a matons.
La veritat és que la narrativa de certs noticiaris i les declaracions governamentals sobretot de Pedro Sánchez causen entre fàstic i vergonya. Si a això li sumem la resposta europea es veu de forma clar el perfil ideològic al qual es dirigeixen els governs, van en línia cap a una Europa racista i deshumanitzada perquè els fets no es poden analitzar des de la narrativa en què milers de subsaharians carregats amb pedres i pals van atacar la gendarmeria i guàrdia civil generant ells mateixos una allau en què van morir. Això no funciona així és simplista i per dir-ho mala llet i no hi ha cap tipus d’anàlisi del perquè aquestes persones estan allí.
Després no es fa referència a persones sinó a subsaharians, amb un interès clar de despersonificació i d’un racisme ofensiu criminalitzant les persones en trànsit migrant. Com si estiguéssim en guerra contra aquests que van immigrar justificant una violència extrema i desproporcionada per part dels cossos i forces de seguretat de l’estat. Poc es parla que la gendarmeria marroquina va intensificar la crema dels campaments de les persones emigrants deixant-los sense menjar «és per això que molts estaven molt febles en el moment del salt a la tanca» i a més els robaven els pocs diners de què disposaven.»
Des d’una setmana anterior havia pujat el nivell de repressió. És a dir, les autoritats marroquines van portar aquestes persones a una situació extrema. Estem a una societat anestesiada per les morts, per aquestes morts. Aquesta indiferència ha construït l’altra, perquè és indiferència cap als altres i les altres. Però no són només morts i indiferència. No oblidem que abans es van disparar bales reals contra les persones migrants a la tanca de Ceuta. Després van venir les morts d’El Tarajal al 2014, on es van disparar pilotes de goma.
En aquests moments la gent és al mar i se la deixa morir. Per què no es rescata? Recordem que les deu crisis de desplaçats i desplaçades més desateses del món el 2021 són a l’Àfrica. Segurament, a partir d’aquesta sentència, qualsevol altra explicació sobra.
Hem vist, ja el 2022, durant la guerra a Ucraïna, com tots els instruments internacionals es poden posar al servei de l’atenció als desplaçats; però el 2021 (repetim) les deu crisis de desplaçats més desateses del món van ser a l’Àfrica. La diferència: claríssimament i vergonyosament, l’origen.
Cada any, el conegut consell Noruec per als Refugiats (NRC, per les sigles en anglès) realitza una classificació de la infàmia, amb un eix clar, «les crisis humanes més desateses», és a dir, aquelles crisis humanitàries que a la comunitat internacional no li importen i on no posen esforços per posar-li fi. Per això repeteixo i torno a recordar que el 2021 totes van estar al continent africà.
Els criteris i la metodologia que utilitza el NRC fan d’aquesta llista de la vergonya una mostra del racisme de la comunitat internacional (sobretot del Nord global, que lidera el repartiment de recursos financers i d’atenció mediàtica). La classificació s’articula sobre la base de tres criteris: manca de voluntat política internacional, manca d’atenció dels mitjans i manca d’ajuda internacional. «Es dóna una combinació desastrosa en aquests conflictes del continent, desplaçament i desastres climàtics units i recurrents fa que les necessitats humanitàries siguin encara més greus». Per això l’absència d’interès mediàtic és una de les palanques clares d’una voluntat política nul·la a Europa igual que la poca dedicació de recursos al poble necessitat del continent Africà. Sí definitivament la UE és racista i classista!
