Sor Lucía fa teatre, pur teatre». Quina gran frase teclejada per algú assegut al seu sofà de casa que deuria buscar una forma enginyosa per ridiculitzar la religiosa manresana a les xarxes socials, però que va acabar parint un eslògan mourinhià i que, en el fons, tampoc descobreix res de nou, que a Caram li agrada el xou, ballar i fer comèdia. «Buscafames», li etziba un altre dels molts comentaris negatius que s’apilen a cada notícia que publica aquest diari a Facebook o Twitter sobre ella. Odi, en estat pur, potser enveja, supèrbia, ira i uns quants pecats capitals més que a mi em generen mandra.
No sé si és per Sister Act o perquè a casa es veia Sonrisas y lágrimas una vegada darrere l’altra, però sempre he estat molt atent a la trajectòria de sor Lucía. Primer, perquè era una monja que trencava estereotips. Després, però, el seu costat religiós ha passat a un segon pla. El que creu o deixa de creure és relativament poc rellevant, com ho és saber si en les distàncies curtes és més o menys simpàtica o si les parets de Santa Clara tremolen quan perd el Barça («Culer, nacionalista i argentina!»). El que és innegable, el que la fa veritablement important i necessària, és que viu dedicada als altres, rara avis en una societat extremadament passiva menys a l’hora de fer el cunyat.
Ella és l’engranatge d’una plataforma civil que ajuda més de 2.100 famílies, una feina que s’hauria d’estar abordant des de les administracions. I quan se li posa quelcom entre cella i cella, ho aconsegueix. L’última, dur una setantena d’ambulàncies fins a Ucraïna, d’on ha anat i tornat carregada de refugiats. «Per què no viatja a Melilla?», «I a mi, que no m’ajuda?» o «d’on surten els diners?», preguntes demagògiques dites novament des del sofà de casa i a través d’un telèfon mòbil o un ordinador (dues eines que per a tres quartes parts del planeta són un luxe, no troben?).
Caram ha sabut ser al lloc oportú en el moment idoni i ha explotat les seves dots d’influencer, fent acudits sobre Ryanair o la Siri a TikTok si cal. Però tota exposició té una torna, una bona dosi de haters, i no pas gaire joves. He deixat un dels millors comentaris que li han dedicat per al final. «Primer mira pel teu país i després ves on vulguis». Un acudit dolent d’algú que va perdut: 10.000 quilòmetres separen Manresa de la ciutat on va néixer sor Lucía, Tucumán, a l’Argentina, el 1966, un any abans que a Espanya s’estrenés Sor Citroën. És Manresa qui hauria d’estar contenta de tenir la seva pròpia Sor Ambulància.
