Deia Churchill que la democràcia és el pitjor sistema de govern si exceptuem tots els altres. Podríem afegir que l’anomenat règim del 78 és el pitjor que ha patit l’Estat espanyol si exceptuem tos els altres i salvant una part de la Segona República. La democràcia no garanteix que les coses funcionin com cal; no és una vacuna infal·lible contra l’abús d’autoritat, la corrupció, el nepotisme, l’arbitrarietat, el cinisme i tots els flagells que impulsen Hamlet al dubte existencial. La diferència entre una democràcia liberal i una dictadura, o fins i tot un règim autoritari amb eleccions periòdiques, és que en democràcia algunes de les actuacions indesitjables s’arriben a conèixer. Les revelacions periodístiques a partir dels enregistraments de l’inefable Villarejo ens diuen dues coses: que hi ha una gran quantitat de porqueria a les estructures del poder, i que avui encara és possible arribar a saber-ho. L’alternativa ideal a aquesta situació que fa pudor és que tothom sigui «just i benèfic», segons el deure que la constitució de Cadis (1812) imposava a tot els espanyols «d’ambdós hemisferis». En aquest cas ningú no participaria en conxorxes de polítics, policies i periodistes per destruir adversaris polítics i enemics de la «sagrada unitat». Aquesta és l’alternativa ideal i, per tant, irreal. El perill real és que els espavilats continuïn exercint les seves males arts i, a més a més, no se’n sàpiga res perquè el seu poder és capaç de tapar totes les boques. Si l’actual democràcia imperfecta fes figa, si entrés en una crisi absoluta de confiança popular, seria més fàcil anar a la segona hipòtesi que a la primera. Quan es buida un pou negre tota la merda que surt fa molta pudor, però no la deixarem pas allà dins pels segles dels segles. La democràcia s’enforteix amb informació, però també amb conseqüències: que no passi res és una pèssima notícia, capaç d’estendre el desànim, i probablement això és el que volen els pinxos; no els fem el favor de complaure’ls.
