Quiosc

Regió7

Ricard Sánchez

TRIBUNA

Ricard Sánchez Andrés

Activista

No tenim temps!

De fet, llegeixes les declaracions de certa classe política en aquest regne tan estrany que és Espanya i jo només puc pensar aquestes tres opcions: una que no s’assabenten del greu col·lapse climàtic que tenim a sobre perquè alguns són uns ignorants; l’altra que molts no es volen assabentar perquè viuen en la seva bombolla i els importa un pebrot la resta; la darrera és que altres busquen un benefici propi com pot ser el que es diu a la porta del darrere i neguen el que és obvi malgrat el dany irreversible de les seves decisions. Si no com podem entendre certes declaracions referents a inversions en el turisme de neu i encara després de tot el que ha passat tornen a voler hipotecar la font de vida que és el Pirineu amb rampells olímpics. Però que no veuen la urgència de canviar de rumb?

Estem vivint al regne d’Espanya una onada de calor més. Però fa la sensació que aquí, i a la resta de països que es fan anomenar desenvolupats, la crisi climàtica encara es percep com poc més que una molèstia. No obstant això, que no s’enganyin, hi és, i als països del sud global, aquesta molèstia ja és tristament catàstrofe i disminució dramàtica de les condicions de vida. O s’aborda d’una punyetera vegada o el planeta s’aboca a crisis profundes que, a més de climàtica, seran també socials i polítiques. Que pensin els països desenvolupats que és probable que aquests estius amb onades de calor temporals poden arribar a ser onades de calor permanents, cosa que seria insuportable en tots els sentits.

Assistim sens dubte a la confirmació accelerada de les conseqüències que porten dècades anunciades: «Si la industrialització, la suïcida contaminació ambiental, la producció d’aliments i l’esgotament dels recursos mantenen les tendències actuals de creixement boig s’esgotaran les possibilitats de reversió i portarem el món a un col·lapse irremeiable». Per això, cal prendre mesures que transformin el sistema econòmic, polític i social, basat en l’espoliació i l’explotació del planeta i en l’obtenció de beneficis per part d’uns quants al preu que sigui. I en aquest sentit, la urgència més gran rau en posar límits immediatament al model extractivista parasitari i contaminador sense fre que impera a la major part del món capitalista. No tenim pròrroga, estem perdent un temps preciós. Tenim una dècada per canviar-lo tot i les elits econòmiques i polítiques no s’ho volen creure per molt que el món científic no pari de cridrar la veu desesperada d’alarma. És realment desesperant. Només cal pensar que si les coses no estiguessin tan malament, els científics no estarien protestant al carrer. Doncs la inacció climàtica dels governs, com no també el del regne espanyol, els ha portat al terreny de la desobediència civil. Doncs veuen que el temps s’esgota després d’anys d’advertir sobre els efectes del canvi climàtic en articles científics i informes, i, per això, han decidit fer-se sentir al carrer.

Es parla de la desforestació i de la pèrdua de biodiversitat des de fa dècades. Ho veiem cada dia als documentals de la segona TVE i per desgràcia no ha canviat gairebé res malgrat les advertències científiques. No podríem viure sense boscos, sense muntanyes, sense oceans funcionals, sense sòls saludables. Tot això és un regulador de la vida com no també climàtic. És el funcionament dels ecosistemes el que manté al planeta. Però crec que la ciència per si mateixa no és suficient, perquè s’ha vist que en determinats casos no se’l té en compte. En aquest món capitalista és més important l’economia. És per això que cal que la gent s’involucri en aquesta causa on ens va el futur. Crec que l’activisme és l’esperança. Si no ens quedarem sense futur. No tenim temps!

Compartir l'article

stats