Va entrar al bar i va demanar una aigua. No recordo si amb gas o sense i es va quedar en un extrem de la barra. Quan la noia li va portar la beguda, ell li va demanar si li podia donar un diari. Ella el va mirar amb sorpresa perquè damunt del mostrador n’hi havia com a mínim tres. Ell va somriure i li va dir que no, que no en volia cap del dia, que volia un diari vell que a ella ja no li fes cap ús. Sense ni una paraula, ella es va acotar sota la barra i n’hi va donar un. Amb la mirada li va demanar si li estava bé i ell, també sense paraules, va assentir. Va pagar l’aigua i se’n va anar.
L’endemà, més o menys a la mateixa hora, l’home de l’aigua amb gas o sense va tornar al bar per demanar, exactament el mateix. Primer, la beguda i tot seguit, va puntualitzar, un diari vell. La noia, que ja s’ho sabia del dia anterior, tampoc no va fer cap comentari, va acotar-se sota la barra i va repetir una acció ja apresa. No se si es va emportar un diari esportiu, un de local o un de generalista. Vell, sí; del dia, no.
L’endemà de l’endemà, l’home va seguir la rutina engegada dos dies abans i va tornar a entrar al bar. Aquesta vegada no sé si va demanar un cafè, un tallat o una aigua. Amb gas o sense. La noia se’l va quedar mirant just després de servir-lo, esperant la demanda inusual del diari vell. Ell se la va mirar i li va dir que sí, que si tornava a tenir un diari que no necessités que si us plau li donés. I ella va repetir l’acció dels dos dies anteriors i li va servir, també, un diari ja llegit pels clients. Però aquest cop, ella se’l va quedar mirant. I l’home de l’aigua amb gas o sense li va explicar que el necessitava per posar-se’l sota el cul, damunt del seient del vehicle que conduïa per estalviar-se, ni que fos mínimament, la suor d’aquest estiu insuportablement calorós. Ella, sense dir res , va assentir amb cara de pòquer. Segurament, amb la mateixa expressió que si l’home de l’aigua amb gas o sense li hagués argumentat que volia el diari vell per empaperar l’habitació abans de pintar-la de vermell; per fregar el terra de la cuina; per embolicar els entrepans de les properes tres setmanes; per fer-lo servir com a coixí de farciment de delicades peces de porcellana ; per netejar els vidres del despatx; per fer cucurutxos per guardar les castanyes quan arribés la tardor; per retallar els horòscops de tota la família o per estalviar-li la nosa de portar-lo al contenidor de reciclatge.
No se si abans d’utilitzar-lo, l’home se’l va llegir però vaig pensar que era un més de moltíssims usos paral·lels dels diaris de paper. Posar-se el mòbil sota el cul no és encara una bona idea.
