Existeix el tòpic que, a l’estiu, les ciutats queden desertes. Llevat, és clar, de les que disposen d’un bon reclam turístic. No és el cas de Manresa ni de la Torí que jo vaig conèixer, governada aleshores (a mitjan anys vuitanta) pel darrer alcalde comunista de la ciutat i diria que també del país. Salvant totes les distàncies, Torí i Manresa tenen en comú un passat industrial, un riu que les travessa i unes nit d’estiu soporíferes. Això fa que, per vacances, la gent busqui la fresca i l’esbarjo en les muntanyes de l’entorn, vora el mar o a l’ombra de les piràmides. En conseqüència, la programació d’activitats s’atura i la ciutat entra en una letargia estacional, amb les terrassetes dels bars nocturns per tota animació. Imagineu-vos, tanmateix, arribar a una ciutat com Torí, a primers d’agost, i trobar-vos a les mans un programa amb una oferta àmplia i diària d’actes lúdics i culturals. Cada vespre, en espais públics dels diferents barris de la ciutat, actuaven grups de jazz, s’escenificaven històries, es projectaven pel·lícules o es ballava al compàs d’una orquestrina. Tots els actes eren d’accés lliure i gratuït. Per al foraster, sobtava aquell desplegament de recursos en una ciutat sense turistes i aparentment mig buida, si més no de dia. Encuriosits i sorpresos, vam comentar el fet amb la recepcionista de l’hostal. En cap cas el comune pretenia convertir la ciutat en un aparador lluminós per atreure les mosques passavolants. L’únic objectiu era fer més passable l’estiu als milers de torinesos que, ja fos perquè havien de treballar o no els era possible marxar de vacances, havien de romandre si no vols per força a la ciutat. Per a molts artistes, amateurs locals o de les poblacions veïnes, també era una manera de col·laborar solidàriament amb els seus conciutadans tot compartint amb ells el tedi pavesià del bell estiu.
