Quiosc

Regió7

toni mata

Demanar torn per pujar al K-2

Fa vint-i-dos anys, al camp base de l’Everest hi havia clients de les empreses que munten expedicions al cim del món que tot just rebien allí les seves primeres nocions d’escalada en gel. Era una imatge que no deixava indiferent i que els muntanyencs de pedra picada observaven amb un deix de resignació. Pujar allà dalt és un negoci i qui som els occidentals per dir als nepalesos que no poden guanyar-se la vida concedint llicències a tothom qui ho demana. Entre els alpinistes que aquella primavera del 2000 es preparaven per ascendir els 8.848 metres d’altitud –després ha resultat que són dos metres més– hi havia els de l’expedició patrocinada per Caixa Manresa, esportistes de llarg recorregut que mai haurien gosat profanar la muntanya sense estar preparats. Però aquella inèrcia no s’ha aturat en un món que tomba cada cop més barreres, fins a l’extrem de contemplar atònits una de les fotografies més impactants dels darrers dies: un nombrós grup de muntanyencs fa cua per arribar al cim del K-2. Una instantània colpidora perquè explicita un parell de coses: la segona punta més alta del planeta té una dificultat tècnica i climàtica molt superior a la de l’Everest (on fa un any també vam constatar que s’havia de demanar torn per fer el cim), fins al punt que una de cada cinc persones que s’hi endinsen acaben perdent la vida; la segona és una pregunta: ja no hi ha límits? Si coronar el K-2 només és qüestió de deixar-se portar, i cada cop més experiències són a l’abast de qui les pot comprar, quan trigarem a quedar-nos sense somnis, mites ni llegendes? No podem perdre el valor de l’aprenentatge.

Compartir l'article

stats