Havia decidit fer vacances del tot. D’escriure la columna dels divendres també. Sé que això de desconnectar és més un dir que res més perquè no podem desconnectar mai de nosaltres mateixos. Sempre portem la motxilla de la nostra vida a l’esquena. Però tot i així, no tenir cap més obligació que disfrutar de les vacances era una perspectiva engrescadora. Però la polèmica dels insults racistes a la diputada Najat Driouec me n’ha fet desdir. Soc a Twitter, sí. I m’agrada. Hi he trobat recomanacions de llibres i músiques, quadres preciosos, aforismes que m’han fet pensar, recordatoris de cites històriques i curiositats que m’han fet riure fins a no poder més. No em passo la vida pendent del tuit, però reconec que tot sovint hi entro perquè aprenc. Aquests dies però, m’hi he emprenyat. I, tot i que no m’agrada fer servir paraules gruixudes, escric emprenyat a consciència perquè quedi clar que el grau d’emprenyamenta (valgui la redundància) és considerable, sobretot després de llegir l’article de Sergi Sol a El Periódico. Sé perfectament que a l’estiu tota cuca viu. Que a l’agost no hi ha notícies i els articulistes han de parlar del poble on passen l’estiu o de l’última sèrie de Netflix. I que consti que em sembla molt bé. Perquè també aprenc. Però que l’actualitat política també faci vacances no justifica un article tan barroer i ple de mentides com el d’en Sol. Només llegint el títol n’hi ha prou. La regidora M. Mercè Tarragó i servidora vam ser a la manifestació de suport a la presidenta Borràs. I no som de cap club de fans ni som trumpistes ni tenim el carnet de cap secta. Vam anar al Parlament perquè creiem que la Laura Borràs és víctima d’una gran injustícia. Un lawfare de manual. Sis anys de presó i 21 d’inhabilitació. El dia abans de la seva suspensió com a presidenta del Parlament va venir a Manresa a donar suport a l’alcaldable de Junts. En Ramon Bacardit. Feia uns quants dies que teníem emparaulada la data de l’acte, que vam celebrar a la Torre Lluvià. Tots hauríem entès que s’hagués anul·lat. Però la paraula donada va pesar més que el cansament i el tràngol que li esperava l’endemà quan «cinc diputats vestits de jutges hipòcrites» –per dir-ho amb les seves paraules i que subscric– van votar suspendre-la de càrrec i sou. Una infàmia. I la regidora Tarragó i jo mateixa, en nom de Junts Manresa, li vam voler agrair la seva generositat fent-li arribar, l’endemà mateix, el nostre escalf. A la manifestació hi va haver crits, és clar: «Laura Borràs, la nostra presidenta! i In-inde-independència són els que més es van sentir. També n’hi va haver alguns en contra dels mitjans de comunicació, però la majoria de la colla que érem davant del Parlament no ens hi vam sumar. L’ambient de la mani, contràriament, al que vol fer veure Sol, no va ser hostil ni agressiu. No sé si algú va cridar «mora de merda» el que sí sé és que mentre vaig ser allà no ho vaig sentir. I si hagués estat el cas, afirmar, com fa Sol, que un crit racista representa la gent de Junts són ganes de fer mal. I denota una mala fe comparable a « los señoritos que se creían James Bond» d’en Rufián. Abans d’acabar, m’he tornat a llegir l’article. Fa angúnia i feredat. De fet, es desqualifica ell mateix. Fins i tot he pensat de deixar aquestes línies al calaix per no donar més llustre a un personatge que no se’l mereix. Però he cregut que valia la pena deixar clar que hi ha gent que ens dediquem al servei públic que no ens sentim representats per aquest tarannà. Quina tristor que hi hagi gent que la discrepància política la manifesti difamant. Sergi Sol i Gabriel Rufián: no tot s’hi val!
