Aquest és el meu últim article de la temporada. Parlo de temporada perquè em regeixo per les normes no escrites del teatre, on la vida laboral va del setembre al juny, tot i que no sigui veritat, perquè els actors, si podem i volem, treballem tot l’any. Al món de l’espectacle parlem de final de temporada quan arriba l’estiu.
Estic de vacances. Per a cadascú són diferents, perquè hi ha tantes vacances com gustos tenen les persones. Les meves tendeixen a ser tranquil·les, contemplatives i instructives, gràcies a la lectura que practico diàriament; això sí, quan aconsegueixo desprendre’m del maleït mòbil, que m’ofereix la possibilitat d’embadalir-me davant qualsevol aplicació absurda que em mostra vídeos, fotos i moments absurds, que tot i així m’abstreuen i em treuen temps de lectura, i fins i tot de vegades, i m’avergonyeix dir-ho, de conversar amb els qui m’envolten. El mòbil ens acosta i ens allunya alhora. Ens comunica i, per contra, ens aparta de la conversa i l’observació en directe de les coses. Que absurd em sembla veure milers i milers de persones gravant en directe un cantant que tenen a uns metres. Tothom ho grava tot mentre el miren a través del mòbil. Sembla que, més que voler gaudir del moment, estiguem pendents de voler mostrar als altres el que estem vivint mentre ells s’ho perden. En els sopars de diverses persones, molts tenen el mòbil sobre la taula i a la mínima l’agafen i el miren com si estiguessin consultant una cosa important. Al final, a les postres, tots perdem la vergonya i cadascú agafem el nostre i ens posem a ensenyar fotos, vídeos i bestieses diverses. Tinc a casa uns amics, i el seu fill adolescent no deixa anar el telèfon en tot el dia. Sé que és bon estudiant i que ha obtingut notes excel·lents; ara bé, no l’he vist llegir un sol llibre en diversos dies. Només el mòbil.
