Ja fa temps que escric i denuncio sobre la manca de serveis per atendre a persones amb trastorn mental. Ara em mou la ràbia al saber que un dels nois de l’associació on pertanyo, Afatrac (Associació de familiars d’afectats per trastorns de conducta), ha mort. I no és el primer que ha patit la manca d’ajuda malgrat demanar-la de totes les formes possibles, la darrera amb autoagressions i després parlant, suplicant a urgències. Els «professionals» que el van atendre prejutjaven la família, com si tan sols volguessin treure-se’l de sobre i excusant que no tenien servei terapèutic de llarga estada (depressió amb intent suïcidi) per poder estabilitzar-lo, sense cap opció, curar ferides físiques i alta mèdica. En quatre mesos agreujament de salut mental i el que estava previst, la mort. Aquest hospital comarcal prop Barcelona, espero que sigui investigat, la família ho decidirà, però el problema és ben real.
Els diferents governs gasten molts diners en informes, plans, grups de treball, estan estancats i mentre, manca professionals, centres terapèutics públics. Això sí, posen un telèfon d’assistència de prevenció al suïcidi, com si una persona amb trastorn mental complex li pogués servir. Tanmateix, no es pot criminalitzar les famílies per demanar ajut pels seus familiars malalts.
Està bé que puguin decidir –nova llei– però depèn quins casos no són capaços de reconèixer que els cal ajuda i el sistema es renta les mans. Ens hem d’unir per demanar que igual que un que vol l’eutanàsia li calen informes psiquiàtrics, etc. per morir, els que tenen trastorn mental també els sigui obligat rebre assistència psiquiàtrica quan no poden prendre decisions o estan en perill tercers (amenacen familiars, peguen, maten) o ells mateixos (intents de suïcidi). Cal protocol i formació a urgències, l’atenció psiquiàtrica que es reclama no és una mania familiar, és un tema vital.
Unim la societat perquè la psiquiatria tingui igual categoria que qualsevol altra patologia (càncer, cor, etc.). No més morts ni agressions per manca de recursos.
