L’origen del minut de silenci que guardem per recordar un fet tràgic o com a manifestació de dol per la mort d’algú es remunta a principis del segle passat, a Portugal. El 13 de febrer del 1912, els senadors d’aquest país van decidir retre homenatge al seu ministre d’Exteriors, José María Paranhos, que havia mort. Van suspendre la sessió i van mantenir silenci durant deu llargs minuts. El 1918, l’alcalde de la Ciutat del Cap, Sir Harry Hands, després que traspassés el seu fill a la Primera Guerra Mundial, va instaurar que el 13 de maig es fessin tres minuts de silenci - que van acabar sent dos- per recordar els morts. També lligat amb el primer conflicte mundial, el 1919, a Anglaterra, el soldat i periodista Edward George Honey va escriure una carta al diari Evening News per reclamar que l’11 de novembre es fessin cinc minuts de silenci per commemorar el primer aniversari del tractat que va posar punt i final a la guerra i com a homenatge a les persones que hi van morir. Tot i que la carta no es va publicar, la idea va arribar al rei George V, qui va determinar que l’esmentat 11 de novembre es fes un record a les víctimes del conflicte amb un silenci de dos minuts.
Hi ha un refrany que diu que la paraula és plata i el silenci és or; per als pitagòrics el silenci simbolitzava la saviesa, i hi ha la frase atribuïda al geni Ludwig van Beethoven que, molt encertadament, demana: «No trenquis el silenci si no és per millorar-lo».
Als camps de futbol, el minut de silenci ja no dura pràcticament mai seixanta segons. Potser és fruit que, en un partit d’aquest esport, el temps es converteix en una mena de xiclet, de manera que un minut al final de l’encontre pot semblar una eternitat per a l’equip que guanya i tot el contrari per al que està perdent.
Seixanta segons en silenci no són tants, al cap i a la fi, però, en un món enganxat a l’adrenalina, a la hiperactivitat i hipestimulació, poden arribar a ser un repte insuperable. Aquesta setmana, un grupuscle de tanoques hiperventilats va fer unes reivindicacions totalment legítimes just en el moment i en el lloc menys adequats: abans, durant i després del minut de silenci que es va guardar en l’homenatge que va tenir lloc a les Rambles per recordar les víctimes dels atemptats a Barcelona en el cinquè aniversari dels fets. Potser van pensar que seria l’única manera que se’ls escoltés. Es van equivocar. Saber callar quan cal hauria de ser una assignatura a les escoles perquè, si no som capaços de discernir-ho, vol dir que tampoc no sabem quan hem d’escoltar.
