Ha passat moltes vegades. Propostes que l’esquerra ha aconseguit tirar endavant amb sang, suor i llàgrimes, després, quan la dreta torna al poder i les podrien revertir, no ho fa. Esquerra i dreta, a més de representar sectors socials diferents, responen també a actituds oposades davant el canvi. Mentre l’esquerra tendeix a creure que les avantatges de transformar en compensen els inconvenients, la dreta s’inclina a pensar el contrari, que més val boig conegut que savi per conèixer. Per això a la dreta se l’anomena conservadora i a l’esquerra progressista. Després evidentment hi ha mil excepcions i matisos, però aquest seria l’esquema habitual.
La dreta s’oposa a determinades reivindicacions o projectes, amb arguments sovint catastrofistes, i després, quan veu que no n’hi ha per tant o fins i tot que ja li va bé, ho accepta i manté. Va passar per exemple amb la pèrdua d’alguns privilegis de l’església catòlica, a la qual s’oposava amb ungles, dents i trabuc la dreta, però que un cop consumada va acabar demostrant-se bona també pel capitalisme incipient. Ha passat amb la llei del divorci de 1981, a la qual els diputats de Alianza Popular (actual PP) van votar en contra!, o amb la regulació de l’avortament o el matrimoni homosexual, que s’ha mantingut amb governs de partits conservadors que inicialment s’hi havien oposat. I és el cas també de moltes mesures de caràcter social llargament reivindicades per l’esquerra i el moviment obrer, que un cop implantades s’han demostrat bones no només per a les classes populars sinó també per a l’economia. I és que una societat amb un nivell educatiu alt, un bon sistema de salut i menys desigualtat, i per tant menys tensió i millor convivència, és una societat estable, previsible i competitiva i això afavoreix l’activitat econòmica, sobretot la que té base sòlida i projecció en el temps, no tant per les operacions especulatives i curtterministes.
Un exemple ben actual d’aquest desbrossar el camí que fa l’esquerra el tenim ara amb les iniciatives per treure cotxes i posar més verd a la ciutat. Ho fan els governs d’esquerres amb gran oposició dels lobby de l’automòbil, la premsa conservadora i el masclisme més ranci (sí, hi ha una relació entre el culte al cotxe i el masclisme). Després, però, quan es giri la truita i torni a manar la dreta (o la pseudo-dreta) veureu com la gran majoria de mesures preses i criticades no es desmantellen. Ja ha passat abans amb la pacificació dels centres urbans i passarà ara amb les superilles, l’urbanisme tàctic i altres mesures en el mateix sentit. I és que una ciutat amb menys cotxes, més espai pels vianants, millor transport públic, l’aire més net i menys soroll és també una ciutat més atractiva per viure-hi, per visitar-la i per guanyar-s’hi bé la vida.
