La temporada de correbous reobre sempre el debat entre els qui en voldrien l’abolició i els qui els defensen com actes de cultura tradicional que mereixen ser preservats. És, més o menys, el que passa a Santpedor. I, inevitablement, apareix la comparació amb la corrida, que ha quedat en una situació curiosa i ambigua: la nova llei estatal la permet en considerar que hi ha arguments culturals que justifiquen el tracte que rep l’animal, però a Catalunya hi ha legislació que la prohibeix. L’argument a favor dels partidaris del correbou és aclaparador: és insostenible que es permeti un espectacle on es tortura l’animal fins a la mort i, en canvi, es vulgui impedir un espectacle on no hi ha ni sang ni mort de l’animal. Certament, costa rebatre-ho. I un argument paral·lel: el govern català es veu capaç de prohibir la corrida perquè té molt poc arrelament i no forma part de l’univers catalanista, però no s’atreveix a tocar els correbous perquè estan molt vius i plens dels seus votants. Un embolic on tothom troba la seva part de raó. Però hi ha coses clares: no és el mateix un espectacle on es mata l’animal que un on ni se’l fereix; però sí: el que se li fa a l’animal als correbous és mal tracte; i sí, maltractar un animal per jugar pot ser legal, però no: no pot ser cultura ni que s’hi afegeixi una orquestra simfònica tocant una obertura de Wagner.
