Per raons purament biogràfiques he vist moltes vegades els castells de foc de Blanes, una marató de pólvora que és considerada el sostre pirotècnic del país. Les empreses del sector competeixen per un premi suculent i ofereixen cinc festivals de fantasia lluminosa en un marc incomparable davant cent mil persones. També és incomparable la ronya verinosa que va a parar al fons marí que serveix de marc, però aquest és un altre tema. I al que vaig és que, als de Blanes, que són una mica millors i una mica més llargs que el de Manresa, no hi ha música. No són un piromusical com el de l’Agulla. L’estrèpit brolla nítidament sense res que el matisi ni el difumini, i el ritme de les explosions flueix sense supeditar-se a res. La llum i la percussió de la pólvora són protagonistes totals. En un piromusical no s’acaba de saber què tapa què, i què se supedita a què. En un castell pur hi ha silencis que realcen les percussions; el que més solemnitza un tro colossal és, justament, el segon de silenci que crea darrere seu. En un piromusical, al lloc dels silencis hi ha Abba. Ei, me’n guardaré prou de menystenir un espectacle que agrada tant a milers de persones: si agrada així, visca i bravo. Però em pregunto si la dèria de posar música a tot no serà una manera de menystenir tant la música com la cosa musicada. Ei, només és una idea.
