Al món ecologista pirinenc se li ha aparegut un aliat imbatible: Emmanuel Macron, el president de la República francesa (i copríncep d’Andorra). Se sabia de la seva jacobina manera de defensar el país, idèntica a la dels seus antecessors. Tots ells han bloquejat sempre qualsevol projecte seriós de travessar la serralada comuna. Finalment, ho ha manifestat de forma rotunda pel que fa a la canonada de gas Midcat en direcció cap a França. Sobre aquesta connexió per transferir gas cap a Europa ha dit: «No entenc com la gent salta sobre aquest tema com cabretes del Pirineu». Amb to irat, sorprenentment emprenyat i sobreactuant, ha afegit alguna explicació tècnica mentre feia el símil caprí.
Tenint en compte que els presidents dels governs socialistes d’Espanya i d’Alemanya recentment s’hi van mostrar favorables, els ha deixat fent salts erràtics de penya en penya. Un cop de força al tauler europeu. Té altres plans i 56 reactors nuclears en servei. Els ha tractat d’esverats cabrits. Dubto que n’hagi vist mai cap al bosc. Només va al Pirineu per on corren quan hi passa el Tour per seguir-lo des d’un cotxe de l’organització. No hi posa ni un peu a terra.
Adoro les persones que parlen clar. Amb la brutal sinceritat mostrada pel polític francès sobre les cabres i el gas natural ja podem assegurar fàcticament el que sabem des de fa anys. Ell i els successors posaran tota mena de dificultats en la millora de les connectivitats amb els del sud, siguin les que siguin. No ho faran per raons de conservació dels entorns ni per combatre el canvi climàtic. L’estratègia sempre ha estat aturar uns veïns amenaçadors (per competidors) en qualsevol camp industrial o comercial. Les comunicacions i tots els sistemes logístics de transferència de mercaderies o serveis seguiran comptant amb el seu bloqueig rere les muntanyes.
Tot i el veïnatge, portaran el gas des d’Alger passant de llarg de la península Ibèrica. Si el govern de Madrid acaba fent algun dia el corredor ferroviari mediterrani per on toca, o sigui arran de mar, aquesta via morirà a la Jonquera o a Portbou. En clau local passarà el mateix amb la C-16, l’autovia que hauria de comunicar-nos amb dos carrils dobles des d’on acaba ara (a l’entrada sud de Berga) fins més enllà de Foix. Tots els seus promotors han d’abandonar qualsevol esperança que algun dia del segle XXI es pugui anar ràpid fins a Tolosa de Llenguadoc. Si la Generalitat acaba allargant-la fins al túnel del Cadí, aquí s’acabarà tot. Inviable per a camions, perillós a l’hivern i un coll d’ampolla doble al túnel de Pimorent.
L’ecologisme sobrevingut de l’il·lustre veí serà compartit efusivament a la Cerdanya, ben afrancesats en el seu interès per mantenir la virginitat de la vall davant qualsevol intent de fer-hi carreteres ràpides. Tot i que ells, com el cap de l’Elisi, per prioritzar els interessos propis (urbanístics) davant de vel·leïtats protectores de la natura.
Ara el problema principal de Macron és trobar una nova via de proveïment d’urani per enriquir-lo a les seves nuclears. Resulta que també venia de Rússia.
