No és la primera premissa de cap sil·logisme, sinó el títol d’una intervenció escultòrica de l’espai presentada per l’artista Joan Villaplana, aquest estiu, al Convent de Sant Francesc de Santpedor. Per qui no conegui l’espai, es tracta de l’església d’un antic convent del segle XVIII, restaurada fa uns anys i habilitada com a auditori i espai cultural. A La imatge és cendra, els diferents elements escultòrics remeten a la idea d’allò que és sagrat i és inefable, d’aquí que Villaplana citi el filòsof i poeta sufí Ibn Arabi en la targeta de presentació de la instal·lació: «El seu vel imprenetrable és la seva pròpia Unitat. Ell mateix és el seu propi vel. La seva Unitat el vela de forma inexplicable.» I en al·lusió a les paraules del savi andalusí, uns vels de seda blanca i uns de seda negra, suspesos en l’aire, constitueixen la primera peça expositiva. Instal·lats els uns enfront dels altres, a dreta i esquerra, semblen voler simbolitzar a través del contrast les potències oposades, però alhora complementàries, que emmarquen tota existència. I alhora que la pedra de la paret enfosqueix la transparència del blanc, aclareix la negror de la seda. A la part central de l’església, s’alça un gran cup de dos metres de seda negra, polièster i ferro, que n’inclou fins a onze més, a la manera de les caixes xineses. Cada visitant, en funció de la claror de l’espai, la perspectiva i la perspicàcia visual, veurà més cups o menys, evanescents sota la successió de vels de seda. Finalment, presidint l’espai de l’altar hi ha un túmul piramidal de cendra, el vèrtex del qual apunta cap al cel de l’absis, cobert per un núvol permanent de fum, que enterboleix la mirada al més enllà. És, si voleu, una exposició minimalista, lleugera com les escultures, però profunda i àmplia en les lectures, totes les quals convergeixen en la idea del pas del temps i en la dificultat d’esbrinar l’essència de l’experiència humana.
