Quiosc

Regió7

Carles Francino

Carles Francino

Periodista

La vida en un taxi

Madrid sembla un altre planeta a l’agost. Suposo que com moltes altres grans ciutats. I sense grans esforços. La clau d’aquesta transformació consisteix, simplement, a agafar una goma d’esborrar i eliminar milers de cotxes del mapa urbà. L’altre dia vaig poder confirmar-ho, perquè hi ha coses que no canvien tot i que tinguem una guerra a les portes de casa, una escalada de preus que empitjora la vida dels més vulnerables o la insuportable xerrameca de polítics i tertulians menjant-nos la moral. Som animals de costums i vaig tornar a comprovar-ho just en sortir de l’estació d’Atocha. El que no sabia és que en el primer taxi al qual pujava després de les vacances rebria una bufetada de realitat d’aquestes que t’obliguen a replantejar-te moltes coses. El taxista es deia Javier, tenia 60 anys, i era, com molts en el seu gremi, un home amable i bon conversador. La sorpresa va arribar en confessar-me que aquest estiu les seves vacances havien resultat especialment amargues.

–Què ha passat? –li vaig preguntar.

–M’acabo de quedar viudo. Estàvem junts des dels 18 anys; l’altre dia a la tarda la meva dona se’n va anar a dormir i ja no es va despertar.

Mai saps què dir en moments així, cerques una cosa que sigui útil, que conforti, tot i que sigui missió impossible perquè un dolor així només es tempera –mai arriba a curar-se del tot– amb el temps; per això amb prou feines vaig balbucejar unes frases de compromís, inclosa aquesta tan absurda de «t’acompanyo en el sentiment». No sé si al Javier li va servir d’alguna cosa, però a mi en només uns segons em van passar pel cap tantes imatges, tants records i tant de temps malgastat en xorrades que vaig arribar al final del trajecte emocionat com ell. Em va fer vergonya demanar-li el número de telèfon per convidar-lo un dia a la ràdio i compartir una cosa tan universal com la pèrdua, però li agraeixo que la seva sinceritat em servís per recordar les coses que de veritat són importants a la vida. I recordar també que aquesta mateixa vida pot canviar-nos en un sospir. Per això malgastar-la em sembla del gènere idiota. Mai és tard per adonar-se’n.

Compartir l'article

stats