Aquesta Diada sectors de l’independentisme han parlat de la «traïció dels partits». És una acusació justa? Traïció implica engany, i per tant cal veure si les direccions dels partits han enganyat els afiliats, els votants i el sobiranisme en general. Ha estat així?
Fa dinou mesos, a la campanya de els eleccions autonòmiques, vaig fer la mateixa pregunta a Laura Borràs i a Pere Aragonès: quant de temps trigaria a constituir-se la república catalana si la seva formació obtenia la majoria absoluta? Borràs va contestar: «La resposta no és quant de temps, sinó que la constituirem, i cal fer-ho bé (...) Quan estiguem en disposició d’aixecar-la, també haurem d’estar en disposició de defensar-la». Aragonès va respondre: «Hem après que posar-nos dates fixes moltes vegades no ajuda».
És a dir, que ni l’actual presidenta de Junts ni l’actual coordinador d’ERC, que semblen tant distanciats per qüestions estratègiques i tàctiques, no consideraven que es pogués resoldre el repte de la independència en quatre dies, en un pim-pam, com qui bufa i fa ampolles, amb un «som-hi tots», un «vinga nois» i un «au jovent, via fora sometent». La una deia: quan siguem capaços de fer-ho sense que se’ns desfaci a les mans, ens hi posarem. L’altre reflexionava: compte amb les presses perquè les carrega el diable. Tots dos es presentaven com els guies pel bon camí, però evitaven amidar la durada del trajecte. Cap dels dos no va assegurar: «hi arribarem dins la nova legislatura, per descomptat».
La frase de Borràs remetent la constitució de la república a «quan estiguem en condicions d’aixecar-la», sense marcar cap data en cap calendari, implica que en aquell moment no considerava que es donessin les esmentades condicions i no tenia cap certesa de quan es donarien. Que al cap de dinou mesos la república no sigui a la vista, malgrat la majoria absoluta independentista al Parlament, és decebedor per als partidaris més impacients, però no poden dir que no els van avisar.
