Quiosc

Regió7

Rosa M. Ortega i Juncosa

Maleït Alzheimer

Sort en tenim, dels amics. De la xarxa d’afectes. De la gent que ens estima i ens cuida perquè el diagnòstic et deixa garratibada. Demència frontotemporal. No, no és ben bé Alzheimer però és una cosina germana. Malaltia podrida. I t’ensenya una ressonància del cervell del teu pare. Veus totes aquestes ombres negres? És com si les bombetes s’haguessin anat apagant. Tot això negre hauria de ser blanc?, dius empassant saliva i intentant mantenir la compostura. Sí, sí…i mai més ho tornarà a ser. Bicicleta, cullera, poma. La magnífica pel·lícula que van produir Les Tres Bessones. I et ve al cap el president Maragall quan va dir públicament que patia Eisenhower. I les galtes se’t mullen de plor, que deia en Sagarra. I penses que et falta un bull perquè els pensaments se t’amunteguen sense solta ni volta. Estic ben estabornida. El metge li demana quin dia és i de quin mes. I qui és el president de la Generalitat. A quin carrer viu i on. Em podria dir les tres paraules que li he dit abans? Arrufa les celles. Bicicleta? I…? Aixecada d’espatlles. No ho sé. Les sumes i les restes les fa bé. Tota una vida de treballar a Caixa Manresa bé s’ha de notar. «Quién tuvo, retuvo», diuen. I en dono fe, perquè les ganes d’agradar tampoc s’han perdut. Somriures de cortesia seguits d’un qui era aquest? El Josep del futbol. Ah, si! I tant! Però no; t’adones que no. L’entrenador banquer, com li deien els de l’Olesa. En guardem un bon record, ens van dir. I la feinada del Manel Sànchez, l’expresident del Manresa, i ànima del museu del club, a qui vam anar a entregar les botes del primer partit que va jugar a 3a divisió. Tenia 18 anys. Ara en té 79. Ortega! Me cago en la mar!, deia mentre l’abraçava content de veure’l. Una tarda per al record. Quina paradoxa... I passem pel pati del Casino i, mira, aquí va ser on ens vam fer el primer petó amb la teva mare. Els afectes. L’amor que perdura. L’estimació. Emocions intenses que ni el maleït Alzheimer ens pot arrabassar. Que es foti! Perquè la gent que hem estimat i ens ha estimat sempre són amb nosaltres. I tornes a pensar en la immensa sort de tenir amics que sempre et salven. I penses que mai mai mai podràs agrair-los prou el seu suport. Escriure un correu al Pep i saber que t’entendrà. I fins i tot, et farà riure! Marcar el número de la Maria Rosa i saber que s’hi posarà i et farà de brúixola. I la Teresa. I el Frank. I l’Associació de Familiars de Malalts d’Alzheimer i Altres Demències del Bages, Berguedà, Moianès i Solsonès. No em puc imaginar viure la duresa de la malaltia del meu pare sense vosaltres. El 21 d’aquest mes és el Dia Mundial de l’Alzheimer i cada any ens trobem per fer-nos companyia. I aquest any ho farem a la Sala Petita del Kursaal amb un espectacle preciós amb textos de Pep Garcia extrets del seu meravellós llibre Postals presents per una mare absent, l’acompanyament al piano d’Elisabet Duocastella i els dibuixos amb sorra de Toni Ortiz. Us hi esperem! Gràcies eternes per no deixar-nos mai sols!

Compartir l'article

stats