Dimecres, anant cap a la presentació del Baxi Manresa 2022-23, hi havia cert sentiment contradictori. Per una banda, ganes de tornar a respirar l’ambient d’un partit, de veure bàsquet. Per l’altra, certa malenconia, la de saber que en veure sortir l’equip hi hauria el buit deixat pels jugadors que el curs passat van fer història i se’ns van posar a tots a la butxaca. Però la temporada passada ja és història, es pot reviure en un llibre i a les hemeroteques, i la realitat del Nou Congost és aquesta, una reinversió constant. Per sort, hi ha tres pilars que per tercer any consecutiu donen certa continuïtat i estabilitat al projecte: Dani Pérez a la pista, Pedro Martínez a la banqueta i Xevi Pujol al despatx.
El que s’ha pogut veure fins ara d’aquest nou equip promet. Ja en l’estrena a Sant Julià de Vilatorta es va comprovar que Xevi Pujol ha reunit una plantilla amb punts a les mans, especialment a les de Jerrick Harding. I en el temps que tardes a pronunciar Babatunde Olumuyiwa (Tunde per als amics), la pilota ha circulat de costat a costat de la pista. Joc ràpid i dinàmic, que prima l’atac per sobre de la defensa.
La 2021-22 va ser una plantilla amb talent i flow, rollo que es deia als 80, i que es plasmava sobre el parquet amb caràcter. Però segurament les claus van ser la pinya que es va formar a la pista i al vestidor i la preparació física. Molts partits es van matar en un darrer quart amb una revolució més que el rival i el somni es va allargar fins que les forces van dir prou.
Contra el Partizan de Belgrad es van veure jugadors en bona forma, més de l’habitual en aquestes alçades de la pretemporada, i bona entesa a l’hora de compartir i moure la pilota. Però en el bàsquet, i com va quedar demostrat una vegada més pel rival, no es pot dir blat, fins que no és al sac i ben lligat.
Pedro Martínez, per a qui el concepte pretemporada sembla no existir per com va viure el Baxi-Partizan, tindrà feina perquè tot rutlli. Juampi Vaulet i Elias Valtonen tot just s’incorporen ara als entrenaments; Marcus Lee està aturat per problemes a l’esquena; i Guillem Jou encara tardarà a recuperar-se de la greu lesió. I queda per veure si Musa Sagnia disposarà d’algun minut quan el curs estigui en marxa, de físic i ganes no n’hi falten. Es preveu una temporada entretinguda, però s’ha de constatar a la pista i sense perdre de vista que l’objectiu principal és la permanència. Però somiar, és gratis. I a Manresa, a vegades, les utopies... es fan realitat.
