Parlem d’Europa, que sé us agrada. Recordeu Jean Claude Juncker, l’anterior president de la Comissió Europea, un especialista a fer quedar malament als seus caps de protocol amb les nombroses i divertides sortides de guió? Un senyor que no va perdre el suport del seu partit, el Popular Europeu, ni quan es va saber que sent ell primer ministre de Luxemburg aquest país s’havia convertit en un centre d’evasió fiscal a escala europea. El país més ric de la Unió fent competència deslleial als seus socis en un tema tan clau com la fiscalitat.
Que un senyor amb aquestes credencials fos escollit i mantingut pel càrrec de més visibilitat i representació de la Unió és molt significatiu del trist moment que estava passant Europa en aquella segona dècada del segle XXI. I al mateix temps, que ara al pont de comandament hi hagi una capitana de la solvència i actitud d’Ursula von der Leyen (afinitats ideològiques a part) indica que bufa vent de popa en el llarg procés (sí, en política hi ha processos llargs) d’integració europea.
La von der Leyen és la cara visible d’un fenomen de fons: els sectors més civilitzats (i amb més memòria) de l’establishment polític i econòmic europeu i sobretot alemany s’ha adonat que si el projecte europeu se’n va en orris, ells, però també nosaltres, hi sortirem perdent. Conscients que els grans problemes (l’emergència climàtica, les pandèmies, les guerres, les desigualtats i la inestabilitat que comporten, l’ocàs de l’era dels combustibles fòssils, el control de la tecnologia i la intel·ligència artificial, el deteriorament de la democràcia...) requereixen propostes, mesures i actuacions potents i supra-nacionals, han entès que l’única sortida possible, ara i aquí, és més Europa i (necessàriament) menys estat nació.
I han entès també que per fer-ho, per reforçar el projecte, cal que torni a ser i a semblar útil per a la majoria, no només per a les èlits i no només per a determinades zones o països. Per això on deien blanc ara diuen negre i moltes de les coses que en temps de borratxera neoliberal semblaven anatemes ara són propostes de quasi consens: finançar directament les administracions públiques, intervenir en el mercat de l’energia, estimular l’economia amb crèdits i subvencions, gravar els beneficis extra, mancomunar deute, suspendre indefinidament les regles fiscals...
Un gir, aquest, que deixa fora de lloc els que des d’extrems oposats asseguraven que la UE i l’euro estaven dissenyats per fer sempre i únicament polítiques ultraliberals i antisocials.
I no només això, han entès també que Europa només recuperarà influència i prestigi si allò que predica (la democràcia) ho practica també internament. Per això la severa condemna del règim Orbán, per això la insistència a millorar els mecanismes de l’estat de dret i per això els nervis a Madrid per mirar d’esmenar o dissimular les enormes i evidents mancances democràtiques del sistema judicial i securitari espanyol.
