Un dels grans mals de la «vida moderna» és que la nostra existència transcorre amb massa presses i sense temps per fer tot allò que voldríem quan i com ens agradaria. Si parem un moment, segur que ens venen al cap un munt de coses pendents que no hem fet per falta de temps. Un concepte eteri i complex que pren tantes dimensions com persones l’interpretin.
Per a uns és quelcom que s’escapa dels dits com un grapat de sorra dins la mà. Per a d’altres és una oportunitat per lluitar i tirar endavant els seus somnis. Sigui com sigui, però, passa davant nostre sense parar, i l’únic que podem fer al respecte és decidir com invertir-lo. Tot sabent que el que ara en diem present en uns instants ja serà passat.
A pagès aquest temps també passa molt i molt ràpid. Rere la pau i tranquil·litat dels paisatges de postal que ens han volgut vendre s’hi amaga una quotidianitat que bull d’activitat i que es regeix no només pels tempos dels que l’habitem sinó també pels ritmes de la mateixa natura. De manera que, a vegades, alguns plans fets amb temps i a consciència queden supeditats a factors externs a la nostra voluntat. El clar exemple el trobem en l’estiu que se’ns està acabant.
Aquest ha estat un estiu llarg, a l’alt risc d’incendi i als focs que han assolat el territori s’hi ha afegit una sequera de la qual encara en patim les conseqüències. Tothom ha vist i llegit notícies sobre les restriccions quant a consum d’aigua a algunes ciutats, però molt temo que s’ha parlat bastant menys de la disminució de la producció agrària i el consegüent encariment de molts productes.
Casuística dispara els costos de producció del sector primari posant-lo un cop més entre les cordes i abocant-lo a l’abisme. S’han encarit les matèries primeres i els proveïments. Però el que no s’ha encarit són els preus de compra dels productes. De fet, alguns intermediaris i grans plataformes comercialitzadores utilitzen aquest context d’encariment de costos com a pretext per regatejar els preus que paguen a petits productors i productores. Unes persones que durant mesos s’han aixecat cada dia i han posat temps i esforç a cuidar i fer créixer aliments que es veuen obligats a malvendre degut a unes regles regides per interessos econòmics que estan molt lluny del territori i la seva gent. I als que segurament els importa molt poc tant la viabilitat econòmica d’aquests petits projectes com la qualitat de vida de les persones que els tiren endavant i l’impacte positiu de la seva feina al territori.
Cal doncs que ens plantegem la importància de tancar cercles, de promoure el comerç de proximitat i de sostenir aquells projectes que realment ens necessiten per poder tirar endavant. I és que rere qualsevol decisió de compra hi ha molt més que el preu. Hi ha la forma en què es fan les coses i l’impacte positiu o negatiu que deixa al seu pas. Així doncs, insto a aprofitar les nostres decisions com una oportunitat per canviar les coses, per promoure el desenvolupament socioeconòmic de les zones rurals i per continuar donant vida a casa nostra.
