Fa unes setmanes, a Copenhagen, després d’haver cercat i preguntat una estona, finalment en un plàcid racó del parc de darrere el palau de Christiansborg vaig poder localitzar-hi el monument al filòsof Kierkegaard. I poc després, també el seu sepulcre al cementiri. Confesso que aquesta iniciativa provenia d’una prèvia i intranscendent conversa amb el professor i bon amic Joaquim Sala i Pujolràs.
Admeto que resulta comprensible aquest cert desconeixement del filòsof pels ciutadans danesos, davant l’òbvia preferència d’altres reclams turístics. Com l’emblemàtica escultura de la «Sireneta» recordant-nos el personatge d’un dels contes de Christian Andersen, el qual disposa també de monument a un altre punt de la ciutat, com a universal escriptor de rondalles.
Lògic és que l’autèntica vàlua d’un filòsof no recaigui en la seva dimensió populista, sinó en la selecta transcendència històrica del seu pensament. Kierkegaard, destacat pensador de Dinamarca, en el context mundial és justament considerat com el pare històric de l’existencialisme, corrent filosòfic que, amb modificacions doctrinals i pensadors de més àmplia volada com Jean-Paul-Sartre, Martin Heidegger, Albert Camus i Nietzsche, s’imposà a l’Europa del segle XX.
La característica essencial del pensament existencialista és el subjectivisme, donant prioritat al «jo» individual amb la seva llibertat i responsabilitat enfront del món insondable i fins absurd al que enfrontar-se. Aquest sistema filosòfic és radicalment oposat al precedent i tradicional racionalisme, que prioritzava l’objectiva realitat exterior, contemplada per la raó humana i sintetitzada mitjançant abstraccions conceptuals.
Tot i la indubtable paternitat històrica de l’existencialisme ostentada per Kierkegaard, aquesta inclou una específica característica molt allunyada de la majoria dels seus seguidors, agnòstics o ateus la majoria. I és que ell, com a teòleg de formació, mai abdicà del seu profund cristianisme. Aquesta radical religiositat el portà a curioses reflexions sobre la psicologia de l’home de fe, fins a analitzar punyents dilemes bíblics com el de si caldria considerar Abraham com un profeta o bé un assassí pel fet de sacrificar la vida del seu propi fill Isaac. I sobre el tema ell ens diu que, encara que per la llei del món hom podria considerar-lo un criminal, cal no oblidar que, tractant-se d’un suprem i veritable acte de fe caldria no qüestionar la seva grandesa.
Deixant ara de banda la temàtica, el fet és que, de retorn del viatge, em calien breus comentaris amb l’amic Quim Sala. Bona ocasió era el dia de presentació del seu darrer llibre El món entre llums i ombres, que obligacions ineludibles m’impediren ser-hi, tot i que vaig llegir-lo i trobar-lo molt interessant.
El tema essencial del llibre rau en la vertiginosament creixent tecnologia d’avui que ens obliga a viure accelerats mentre la pròpia vida se’ns escapa de les mans. Escrit majorment en text dialogat conduït pel mateix autor (Quim), se’ns mostra, com sempre, cadenciós i assimilable alhora que missatger d’agudeses i bagatge cultural. I en relació al tema d’avui, amb reiterats elogis a l’existencialista Albert Camus com «un dels pensadors que tinc més presents». Sense oblidar que en les anteriors obres el Quim es confessa també insistentment captivat per l’obra de l’existencialista Nietzsche.
Altrament, no hi manca al llibre, algun simple i discret esment a Kierkegaard. Just és que així sigui. Per l’innegable mèrit de la seva paternitat històrica que, des del protagonisme del «jo», trencà amb els esquemes preestablerts obrint una nova porta a la filosofia. Tot i que en to menor, respecte a la més aprofundida temàtica dels filòsofs que el seguiren. Ningú no li negarà però el mèrit de trencar amb els patrons establerts i descobrir noves formes a l’horitzó.
