No hi ha cap mes que arribi, marxi i passi en va. Encara que no fem res d’excepcional computa en la suma total de vida viscuda i ens mou –commou– i ens deixa en un altre enlloc. És una ventada de trenta dies que ens empeny endavant com les fulles caigudes que es deixen arrossegar d’una banda a l’altra del carrer. Un dia són arbre i, l’endemà, record. El temps sempre corre més que jo i, en aquest avançar imparable, i mentre siguem arbre, el que nosaltres fem suma en una operació infinita plena de xifres. Ara que es torna a fer fosc més d’hora per una combinació de lleis naturals i decisions que ens sobrepassen, l’únic consol que ens queda és creure fermament que el setembre ens ha fet bé. Alguna cosa hem hagut d’aprendre que justifiqui la despesa energètica de tants àpats preparats i digerits, tantes idees, converses, anades amunt i avall, pensaments fugaços i reiteratius, castells dibuixats a l’aire. Sempre he estat molt exigent amb aquest mes que s’assembla tant a mi, que és mig estiu i mig tardor. Sempre n’espero molt perquè representa el sant tornem-hi i no podem tornar-hi sense alguna cosa nova: haver après una cançó, saber fer una bona truita de patates, haver vist la pel·lícula Elvis i sentir-te incòmoda per la banalització d’una vida, haver memoritzat que Saint John’s és la capital d’Antigua i Barbuda.
En aquest setembre he recollit més que no pas he sembrat, sense remordiments. M’han cuidat posant-me el termòmetre i esperant els vuit segons que triga a emetre un xiulet impersonal. Tots dos sabíem que no tenia febre, però de vegades només pots fer això, oferir un vas d’aigua, abaixar la persiana de l’habitació i asseure’t als peus del llit mentre la foscor s’estén, el temps corre i demanes que la nit cicatritzi les ferides i s’emporti les pors amb les fulles que saps que ronden sense destí per allà fora. M’han fet riure preguntant-me molt i demanant-me res. He après altres maneres d’estimar, que existim quan algú ens mira i ens fa conscients que ocupem un espai que no pot ocupar ningú més mentre siguem aquí, presents. I he admirat les persones que tenen habilitat de fer les coses fàcils, les que tenen solucions efectives i saben treure taques de tomàquet fregit de les samarretes blanques, fan el canvi d’armari amb una alegria envejable, coneixen quin és el pas següent i tenen la paraula justa. Avui, 1 d’octubre, comença mes, etapa. És una data que va renéixer fa cinc anys amb un nou significat. Fem que aquest octubre no passi com si res. Posem i clavem cada dia un nou llistó de fusta que ens permetin construir camins que ens portin on volem anar.
