No ho som en el sentit estricte, però sens dubte des d’un punt de vista formal. En aquesta ocasió em refereixo a Berga i l’estrany cas del president de la Generalitat. Des que fou investit amb un pacte, vist inestable per alguns i ara per tothom, Pere Aragonès no ha tret mai el cap pel Berguedà. Ni per la Patum, ni per alguna fira ni per qualsevol raó política o partidària. Mai ha trobat un forat per pujar en quasi un any i mig d’exercici del càrrec.
Per reafirmar el títol de l’article amb fets objectius, a la seva agenda de dimecres hi havia anotada (finalment) una visita a la capital patumaire. Encaixada entre el debat parlamentari on s’havien tirat els humors pel cap amb el portaveu de Junts. La crisi institucional mal viscuda a dins el Govern de Catalunya passava a un nivell pitjor i d’incerta solució. Per tant, l’estada presidencial quedava ajornada poca estona abans i s’havia programat amb format de plat de segona tanda. Abans havia de passar per un institut de Gurb. Setze mesos esperant-lo per ser la torna fallada. La reunió de treball amb l’alcalde Sànchez, la repassada a temes econòmics i una visita al barri vell era el menú. Sempre que passejar-hi fos acceptat pel seu cap de gabinet i responsable de no deixar-lo sortir de la zona de confort i evitar qualsevol risc mediàtic.
La meva afirmació inicial sobre la desgràcia puja a un altre nivell. En cas d’haver acudit a l’hora convinguda, els soferts periodistes locals tenien estrictes ordres i la prohibició de fer preguntes de política nacional. Només n’hauria acceptat sobre temes de la visita. O sigui: el Govern en flames i ell explicant el cúmul d’obvietats de rigor en lloc d’entrar a fons amb la gresca a dins del palau de cada dia. És una moda que s’escampa entre els de la seva classe. La consellera Vilagrà també va imposar un veto similar en una visita a Puig-reig. Va anar-hi per parlar només dels cavalls de la Corrida i així evitar entomar les preguntes sobre els seus (No) Jocs Olímpics.
La nova classe política segueix un patró. La generació que havia d’albirar després de la sotragada amargant del procés, gent per sota dels quaranta anys, té por d’explicar-se i posen topalls a les preguntes dels cronistes. D’haver vingut després la batussa parlamentària, els mitjans nacionals haguéssim acudit per res. Esperant la declaració sobre les runes d’un govern, ell s’hagués referit com a màxim a les dels edificis berguedans del centre històric.
Em queda un paràgraf per intentar dir alguna cosa original sobre el trencament de l’efímer idil·li del Govern actual. Mentre fan figa i morros estan molt més connectats del que es creuen. El cessat vicepresident Puigneró mai va aparèixer en la seva única visita berguedana. Fou vist esmorzant en un conegut bar de la ciutat, però a la trobada organitzada per aquest diari encara l’esperem. Es va tancar en un despatx local per encarar virtualment la polèmica interna governamental d’aquell moment: la llengua catalana i la justícia. Ara tindrà més temps per venir. Sobretot en campanya a demanar el vot.
