TV3 va recuperar ahir el documental i l’homenatge que va dedicar no fa gaire a Àngel Casas, llavors malalt però lúcid i optimista. Mentrestant, el canal 3/24 retransmetia la concentració pels cinc anys de l’1 d’Octubre convocada per les entitats sobiranistes a l’Arc del Triomf de Barcelona. Documental i homenatge remetien al mític Àngel Casas Show, que els anys vuitanta del segle passat congregava una gran porció dels catalans davant del televisor per veure un programa d’entrevistes i actuacions musicals d’alt nivell, acurada producció, convidats de fama internacional i una gran ambició en el plantejament. Eren els primers compassos de la televisió autonòmica, engegada per la via dels fets consumats, i un dels objectius fundacionals era desmentir la idea madrilenya que els tercers canals haurien de ser «antropològics», és a dir, de sardanes, castellers i reportatges sobre la ratafia i les espardenyes de set vetes. Ben al contrari, el primer Govern de l’Estatut, encapçalat per Jordi Pujol, tenia molt clar que havia de ser la televisió pública normal d’un país normal, i això passava per telenotícies que expliquessin el món amb corresponsals a les principals capitals i equips lleugers al carrer, i per espectacles com el d’aquell jove i engrescat periodista musical. Era l’aposta coherent amb un autogovern que s’estava construint i que creava el seu propi espai empenyent i a cops de colze, amb l’energia de qui construeix quelcom de nou amb tota la fe de la joventut. Ahir, mentre a TV3 ens feien recordar aquell esperit que unia i engrescava tants espectadors, al 3/24 vèiem i escoltàvem com una part dels congregats a l’Arc del Triomf xiulaven la intervenció de Carme Forcadell, la presidenta del Parlament que ha passat tres anys i tres mesos a la presó pel seu compromís. Xiulada per no ser dels «més bons que ningú» a parer dels qui en reparteixen els carnets. En una pantalla, l’enyor de la il·lusió, a l’altra, la bufetada de l’agror. Quina diferència.
