Aquesta setmana una manresana resident a Itàlia, consultada per aquest diari arran dels resultats electorals al país veí, desitjava que Giorgia Meloni i els seus aliats actuïn amb sentit comú. Ho deia amb bona fe i la millor de les intencions, però confiar que els neofeixistes administraran el poder amb un mínim de sentit comú és com esperar que a la lluna li creixin dues banyes com un croissant. Si per sentit comú entenem encarar els problemes raonablement, tot procurant trobar-hi solucions amistoses i respectuoses amb els drets i el benestar de la gent, res més lluny que els programes electorals dels Germans Italians i els seus futurs companys de coalició. Recordem-ne les proclames actuals i passades (que farien envermellir la mateixa Caputxeta Vermella) i les polítiques dutes a terme per Salvini i Berlusconi quan han governat. El sentit comú del nou govern no crec que concordi gaire amb les necessitats dels més desafavorits, ni tan solament de molts d’aquells que els han votat. Què aconsella fer el sentit comú en relació amb la immigració, l’eutanàsia, l’avortament, les dones, els no-heterosexuals, les minories? A les mans dels salvapàtries o dels civilitzats salvatges, per dir-ho a la manera de Flaubert, el sentit comú no és sinó un cúmul de prejudicis irreflexius i inqüestionables que els electors abracen acríticament, reconfortats per unes solucions fal·laces, però ràpides i satisfactòries. Quan, davant l’allau migratori, els garants del progrés i l’ordre declaren «primer els de casa», molta gent s’hi sent atreta, inquietada per missatges xenòfobs incendiaris, sense ser conscients que ells seran els primers desnonats d’aquesta hipotètica casa comuna. D’aquí que, més que desitjar que actuïn amb sentit comú, jo desitjaria que no actuessin o que, en tot cas, incompleixin el programa electoral. Pel bé del país i també dels seus electors.
