Hi ha notícies que acreixen l’independentisme i allunyen la independència, tot alhora. És el cas de la publicada diumenge pel diari El País, segons la qual el cap de l’Estat Major de la Defensa espanyol (Jemad, en l’argot militar) va ordenar el 10 d'octubre del 2017 el desplegament de 3.500 efectius militars a Catalunya, en resposta a la intervenció de Carles Puigdemont al Parlament, llegida com una declaració d’independència. El militar, general Fernando Alejandre, va cursar les ordres per activar l’operatiu RS (Recuperar Soberanía) però al cap de pocs segons va fer marxa enrere, en adonar-se que també ho feia el president català.
Saber que la cúpula militar espanyola havia fet plans de desplegament, amb etapes de progressiva intensitat, per neutralitzar l’acceleració del Procés és la mena d’informació que alimenta no ja el sentiment independentista sinó la versió unilateral, en la mesura que referma la sospita que d’Espanya no se’n pot esperar una resposta pacífica , dialogant i negociadora, ja que qualsevol desafiament es contestarà no només amb les porres i els tribunals sinó també amb els fusells i els tancs dels exèrcits, segons l’encàrrec constitucional de defensar la «integritat territorial» d’Espanya. Per tant, que ningú no esperi cap col·laboració de l’Estat en el camí de l’autodeterminació, sinó al contrari.
Però també és la mena de notícia que allunya la república, perquè saber que la cúpula militar està disposada a usar les seves brigades per aixafar una declaració d’independència fa que els dirigents del moviment s’ho pensin no dues, sinó vint vegades abans de fer cap pas que vagi més enllà de la retòrica abrandada però inefectiva. Si la contrapart té les Fuerzas Armadas i la disposició d’utilitzar-les, ¿quins han de ser els actius, les fortaleses, de la posició pròpia per sumar una correlació de forces guanyadora? Especialment si evitar la violència es considera irrenunciable. És suficient el 52% dels vots en unes eleccions poc participades? Com a mínim és dubtós.
