Quan el malaurat David Foster Wallace va titular la seva obra mestra The Infinite Jest, La broma infinita, ho va fer pensant en un vers de Shakespeare, no pas en el procés. Però així com ho va fer investigant les neures addictives d’una societat al límit de la seva autocontemplació i posant al dia en una divertídissima comèdia plena de tragèdia el currículum literari de Gaddis, Pynchon i DeLillo, de la mateixa forma es va avançar al seu temps profetitzant en un títol novel·lístic allò en què s’acabaria convertint el promès viatge a Ítaca: una bufonada en sèrie que ja només manté l’atenció dels (moolts) que en viuen.
L’última ocurrència és el trencament del Govern de la Generalitat en plena crisi energètica global (que, com totes, impacta també els catalans, tot i l’intent d’immunització a base de grandiloqüents eslògans insubstancials), en plena tensió mundial per la guerra d’Ucraïna, amb la inflació inflacionada, a les portes d’un hivern que no sabem com escalfarem (si Putin no decideix incrementar de cop alguns graus la temperatura del planeta) i amb un munt d’interrogants damunt la taula sobre com particulars, empreses i administracions sobreviuran a tot plegat. Però la política processista, només interessada en els gestos davant la falta òbvia de resultats, difumina tota la feina feta no gestual amb més gestos. Agitació, pertorbació, ganyotes. Fent honor de la nadala esdevinguda himne: fum, fum, fum.
Mentre el Govern es desfà com una figura de sorra fina, una part del gruix de votant processista ja sembla haver passat a un estrat superior/inferior. Havent fracassat el de la independència, que apel·lava als drets del poble en el seu conjunt, l’objectiu ara és molt més prosaic i queda circumscrit al conjunt d’individus que formen diguem-ne «el poble». Si no s’ha aconseguit distingir mundialment la singularitat de la catalanitat, ara cal, com a mínim, protegir-la dels bàrbars. Del més lumpen dels bàrbars. Tres partits que ja han tret el nas a la precampanya de les properes municipals de Manresa (on dijous Aragonès gaudia d’un profètic espectacle funàmbul, m’apunta una mordaç companya periodista) coincideixen en una mateixa diagnosi: el risc per als d’aquí ja no és a les institucions espanyoles, sinó als carrers. Ocupacions, delinqüència i immigració són al postprocessisme identitari el que eren espoli fiscal, Zarzuela i tribunals a la revolució que somreia. No en diguem, si volen, causalitat. Són els temps que corren: cap enrere. I la papallona multicolor renaixerà com una eruga immunda.
