Aquesta és la superfície que ocuparà, si s’acaba instal·lant, l’últim projecte de plaques solars a les nostres muntanyes. Cercs és un pol d’atracció de propostes de gran calat. En massa ocasions moren sense culminar. Jo mateix en vaig induir una d’industrial fa uns deu anys que va marrar a l’últim moment. Va anar a parar a Còrdova. En fa un parell va sorgir el de la incineradora a la tèrmica. Mort (però no enterrat) per la dura oposició veïnal, contundent i mobilitzada, va quedar bloquejat de forma abrupta. Ara s’apunten a la tendència dels camps solars en indrets rurals. És la lletania de plaques en lloc de vaques. Són plans on és difícil saber on s’ha de jugar la pilota ecològica. Deu ser-ho (d’ecològic) fer energia elèctrica amb el sol en lloc de cremar combustibles fòssils. Però alguns creuen que instal·lar-les en zones muntanyenques és un atemptat natural.
La carpeta tècnica ara arriba de Dinamarca. Uns inversors volen plantar en un prat, d’escàs valor agrícola i nul impacte visual segons l’alcalde, 4.200 plaques que generarien 20 megawatts. La planta donaria feina a sis persones i l’electricitat obtinguda alimentaria de corrent unes 8.000 llars, quasi totes les del Berguedà. Amb alguna més seríem exportadors.
Acostumat com està el batlle Calderer a les oposicions dures i contundents, ara «no hi ha una oposició ferma» com quan es va crear en el promotor públic de la planta per incinerar plàstics i residus a la vella xemeneia de la tèrmica. És un centre que atreu idees d’aquesta mena, siguin cremadors de detritus o de panells solars, perquè allà hi ha una línia d’alta tensió que la connecta amb la xarxa principal. És com disposar d’una autopista elèctrica connectada amb els canals principals de distribució i anomenada punt d’evacuació.
Som en un moment de febre solar que s’escampa. Al costat de proposicions de gran format com aquest, apareixen a teulades de particulars i pimes. Sembla una febrada bona donat que permet reduir la factura de la llum a canvi d’una inversió amortitzada en pocs anys. Fins que els governants no s’inventin un impost més a mida, és indiscutible que per als privats la proposta és atractiva en un moment en què les altres energies com el gas són a preus prohibitius.
Però, a partir d’aquí, els avantatges s’acaben i sorgeixen les injustes diferències entre els grans operadors i la «gent normal». Els excedents que genera un particular només els pot vendre a una companyia elèctrica, que li paga a uns 5 cèntims el kilowatt. Mentre el preu de compra és a 25. Cinc vegades més. No li permeten comerciar watts amb un veí o amb qui vulgui mentre els preus es regulen en un mercat pretesament lliure i fa temps assilvestrat.
La llei actual, modificada per Zapatero primer i per Rajoy després, obliga els inversors forans a comptar amb socis locals per un percentatge. Cosa de valents és posar diners en un negoci desconegut i, a més a més, dependent de regulacions teledirigides per exministres cap als seus companys que ara ho són. De moment.
