Fa unes setmanes el vuitanta per cent del Parlament va fer costat a la llei que referma la centralitat del català en el sistema educatiu. La setmana passada grups que sumen tres quarts de la cambra s’han manifestat a favor del traspàs de Rodalies a la Generalitat, tot i que amb diferències quant a ritme i extensió. L’independentisme s’escindeix i cau en una crisi de govern per les discrepàncies sobre el camí cap a una república que cap dirigent ben informat no espera a curt termini, però coincidències com les dues abans esmentades mostren l’existència d’un espai força més ampli en el qual és possible i necessari buscar grans acords en defensa dels interessos materials i culturals de Catalunya dins del sistema autonòmic realment existent. Un sistema que, per cert, estarem de sort si d’aquí a un any i mig no el comença a desmuntar una nova majoria parlamentària a les Corts. Hi ha bones raons per creure que l’autogovern existent limita molt les aspiracions catalanes i que la resposta a la majoria de problemes es donaria millor des d’un Estat propi, però si aquest va per llarg no hi ha cap raó per renunciar a qualsevol millora en les condicions de vida dels catalans. Les raons formals per la trencadissa que ha liquidat la coalició de govern se centren en el temari d’una taula que no durà a la independència, en el paper del Consell per la República en l’impuls d’un embat que no tindria més força que el 2017, i en com fer que quatre diputats a Madrid valguin tant com tretze. Trencar per aquestes causes, quan hi ha tants camps per córrer on són possibles grans majories, és poc comprensible, però la dita és clara: Déu nos en guard d’un ja està fet. Avui la independència no és més a prop que la setmana passada, i el soroll que se sent no és el de l’embat contra l’Estat sinó el de Junts contra Aragonès. «Junts guanya, Aragonès perd», va proclamar Laura Borràs: caldrà felicitar-la per tan històrica victòria. Ara, des de l’oposició, faran un embat més net.
