Avui és d’12 d’octubre, una data per a alguns molt rellevant de celebrar (el dia de la Hispanitat), per a d’altres una data en què cal recordar el gran genocidi que l’imperi espanyol va dur a terme. Per a d’altres, el dia de demostrar que Catalunya is not Spain i que, per tant cal anar a treballar, ja que no es reconeix Espanya. Per curiositat he mirat al calendari de dies festius de la Generalitat de Catalunya d’aquest any i sí, la Generalitat, la reconeix com a dia festiu. Queden enrere els anys en què es reivindicava anar a treballar; deu ser doncs, un símptoma més de la normalitat a la que es va tornant a empentes i rodolons. Ara que finalment Junts ha deixat el govern (tant titllar-los d’essencialistes i ni un trist canvi de calendari han fet abans de deixar la Institució) molts diran que s’inicia una nova etapa: per a uns la constatació que ERC viu bé amb l’autonomisme, per a d’altres la possibilitat de fer aquelles polítiques socials d’esquerres que la ciutadania necessita. Només el temps ens assenyalarà cap on va aquest nou govern de 33 diputats i diputades que haurà de saber teixir complicitats, buscar aliats sense perdre pel camí allò que el diferencia: l’objectiu de la independència. No ho té fàcil, però sí que era força previsible que la coalició ERC-Junts va néixer amb data de caducitat.
La marxa de Junts del Govern no puc dir que m’hagi sorprès, ja que no tinc cap dubte que Junts no és, en el sentit orgànic de la paraula, un partit polític. Quan el Sr. Turull va aconseguir la secretaria molts analistes d’aquest país ho analitzaven des d’aquesta lògica i, en paraules de Borràs, ho resumien dient: Turull guanya, Borràs perd. Però una cosa és bastir una estructura, situar càrrecs i una altra de molt diferent és la de marcar un projecte polític, una estratègia en un grup que és molt heterogeni internament, no només des d’un punt de vista ideològic, sinó també perquè moltes de les persones que hi militen no provenen de cap organització. Per a moltes de les militants, Junts és el seu primer espai polític i, per tant, se senten poc lligades a estructures i persones. El que sí m’ha sorprès d’aquesta darrera crisi no és el fet que fos la militància qui decidís sortir o no del Govern (la democràcia directa em sembla perfecte). El que sí m’ha sorprès és que la Direcció no ha estat capaç de tenir un posicionament clar sobre què votar o bé explicar (si no hi havia consens, que no hi era, què pensava cadascun. Fixem-nos que només han parlat de manera clara aquells que defensaven sortir del govern i que, a dia d’avui, ja no hi tenen cadira -Borràs, Puigneró...). Mentre que bona part de conselleres i consellers així com el secretari general no s’han pronunciat de manera clara. És a dir, quan hi ha un tema que crema, que fem el que fem rebrem (més tard o més d’hora) i que implica un desgast, l’organització decideix no mullar-se i passar la responsabilitat a les bases. Això, malauradament, no és una excepció i el que ha fet Junts els dies 6 i 7 d’octubre ho han fet tots els partits catalans i els no catalans. Reitero: el problema no és que decideixin les bases, tot al contrari, més coses se’ns haurien de deixar decidir. Però el que no concebo és que el partit no tingui una veu, una proposta. Aquesta por a debatre, a amagar-nos sota una falsa democràcia és la que més aviat que tard passarà factura a Junts. Perquè a tots els càrrecs, persones amb responsabilitat dins l’organització que no han dit què pensaven se’ls tornarà en contra. Potser aquesta estratègia i silencis estranys pot funcionar per a les properes municipals, tot i que en tinc dubtes. Només cal mirar la quantitat de partits, organitzacions que es presentaran a les properes municipals de Manresa, moltes, no m’atreveixo a dir masses, perquè si es presenten deu ser per alguna cosa. No ho tindrà fàcil Junts per sobreviure.
