Els partits polítics han aconseguit assolir un percentatge de descrèdit que serà difícil de revertir. Unes eleccions al Parlament, a curt termini, servirien per constatar el creixent nombre de ciutadans que es quedarien a casa, després d’haver cremat la papereta a la llar de foc. La política de país està sota mínims amb predicadors que avui diuen just el contrari que ahir. Curiosament, mentre en els darrers temps, l’esfera política catalana ha estat un quadrilàter amb cops de puny desenfrenats, la vida als ajuntaments ha estat molt més tranquil·la. Podrem trobar excepcions, però la petita política municipal ha demostrat ser més assenyada i constructiva que la gran política nacional. La trencadissa no s’ha produït i la immensa majoria de coalicions arribaran juntes fins que es formin els nous consistoris el mes de juny de l’any vinent.
Que no hi hagi trencadissa, no vol dir que cada partit no mogui fitxa en un tauler d’escacs d’una partida llarga. Tothom dona a conèixer els seus candidats i n’hi ha que fan les primeres declaracions d’intencions amb tuf populista. La precampanya s’ha obert en un context de normalitat democràtica. La presència de formacions independents, que previsiblement aniran a l’alça, hauria de ser un toc d’atenció als partits tradicionals. El primer a donar la cara, a Manresa, ha estat Impulsem, amb la immensa majoria de propostes, impossibles d’executar des de l’àmbit municipal. És un mal començament presentar-se sense tenir clars quins són els límits de l’administració local, en matèria de funció pública o d’estrangeria, per posar només dos exemples. El seu discurs pot tenir adeptes perquè, una part important de la societat, està cansada de la multiplicació de normes i d’una administració que no para de créixer sense unes contrapartides clarament tangibles. Curiosament, els mateixos ajuntaments també són víctimes del mateix xarop, la hiperburocratització del dia a dia. Si parlem amb qualsevol regidor o alcalde també es queixarà dels obstacles que tenen per tirar endavant els seus projectes.
En un món globalitzat, les competències dels estats i de les seves regions, estats federals o comunitat autònomes s’han reduït en benefici de les directives europees. En paral·lel, les grans corporacions privades s’han convertit en monstres que saben com eludir responsabilitats fiscals o com deixar en mans dels consumidors la gestió dels residus dels articles que els arriba a domicili. És de fàcil entendre que botiguers, tallers, petites empreses i autònoms estiguin cansats de tanta pressió, però, la realitat, per sort o per desgràcia, és que els ajuntaments tenen pocs marges de moviment.
Les sacsejades a l’establishment són saludables. És bo que a Manresa o a Berga hi hagi persones disposades a formar part de llistes que no serviran de palanca per accedir a càrrecs de l’administració. Als nouvinguts a la política se’ls ha de demanar que procurin no simplificar els problemes complexos, una part dels quals tenen un abast planetari i que, en els darrers anys, no han sabut resoldre ni Trump, ni Merkel, ni Johnson, ni Macron, ni... Si la seva vareta màgica no ha funcionat, serà impossible que ho faci la d’un regidor o alcalde de la Catalunya Central.
