Un any més s’ha constatat que l’anomenada «Fiesta de la Hispanidad» està en franca davallada, especialment a l’àrea catalana, on ja només és patrimoni de l’extrema dreta. Fins i tot a Madrid mateix, la festa es redueix bàsicament a una desfilada militar. En realitat, la celebració actual deriva directament de la «Fiesta de la Raza», un nom ben poc acceptable que l’any 1958 es va canviar per «Fiesta de la Hispanidad», per tractar d’exaltar la colonització americana i el llegat lingüístic i cultural que hi va aportar. Per això es va triar la data del 12 d’octubre, rememorant el dia que Cristòfor Colom va desembarcar a la primera illa americana. De fet, Colom pensava que havia arribat a l’Índia, i per això anomenava «indis» els habitants que hi va trobar. Evidentment no era així, i realment ni tan sols es pot parlar de «descobriment», perquè Amèrica ja feia milers d’anys que era habitada i, per tant, «descoberta». I tampoc no es pot parlar de descobriment «europeu», ja que els vikings hi havien viatjat diverses vegades i fins i tot s’hi havien establert durant alguns períodes. Però després dels viatges de Colom sí que va començar una època de conquesta per les armes i d’espoliació de la població local, en què els mal anomenats «indis» es van anar convertint en servidors o esclaus dels nouvinguts mentre veien que la seva cultura i les seves llengües eren menyspreades i arraconades. Segles després, els seus descendents no tenen gran cosa a celebrar per la «Fiesta de la Hispanidad». Per això, en molts països de l’Amèrica del Sud el 12 d’octubre s’ha transformat en el dia que recorda l’ocupació, el genocidi i l’eliminació de la cultura local i la seva submissió a la llunyana metròpoli de l’altra banda de l’Atlàntic. Una data de signe totalment oposat de la que es vol impulsar des de l’Estat espanyol.
Mentrestant la política catalana segueix sotraguejada pel trencament de la coalició entre Junts i ERC. Si bé el president Aragonès ha estat ràpid en la substitució dels consellers de Junts per personalitats de força relleu, és evident que els problemes vindran quan hi hagi d’haver votacions al Parlament, com serà el cas quan calgui aprovar el pressupost del 2023. Per optimista que hom sigui, la situació del Govern de la Generalitat és inestable i no serà fàcil de controlar. D’altra banda, a l’interior de Junts no tot deuen ser motius de satisfacció. Malgrat que el resultat del referèndum va ser clar, el nombre dels contraris a l’abandonament del govern també va ser considerable. O sigui que Junts té al seu interior un volum de militants i de quadres polítics que segurament no estan gaire satisfets. Ja veurem si aquest fet tindrà o no conseqüències.
Sembla com si l’Estat procurés mantenir cada any la insatisfacció catalana pel que fa a promeses d’inversió que es pressuposten però que no es porten a terme. Segons s’ha publicat aquests dies, enguany passarà com sempre: només s’haurà fet efectiva a Catalunya una petita part de la inversió pressupostada per ser executada aquest any, tal com ja es desprèn de les dades de la inversió real feta fins ara. Cal esperar fins a saber les xifres de tot l’any, evidentment, però ja estem escarmentats des de fa molt temps. Una bona solució ja ha estat plantejada pel Foment del Treball: si l’Estat no executa les inversions que ja té pressupostades, que traspassi els diners per tal que la Generalitat les executi directament.
