Segurament, després de la mort de la reina d’Anglaterra, la notícia de la constitució d’un nou govern per a la Catalunya sencera ha estat la més repetida, promocionada i patrocinada en tots els mitjans de comunicació d’aquest país. L’hem rebuda de la mateixa manera que n’hem dubtat, no perquè l’independentisme se senti estafat, que d’això ja en fa cinc anys i penso que la Catalunya sencera, si encara no ho ha paït del tot, segur que ho té força assimilat. El problema és que cal aprovar uns pressupostos que necessitem com l’aigua de pluja, però la mala llet entre uns i altres que els han confeccionat, perquè ara els uns s’han quedat i els altres han marxat, ens ha portat a una situació desnatada que té tota la pinta d’acabar fent-se agra.
Què passarà quan aquest panorama avinagrat es torni enverinat? Quan la Catalunya sencera passi a ser sincera? No em refereixo a una actitud coherent ni respectuosa amb la memòria, això el nou Honorable Conseller Nadal, el que fa poques setmanes va dir en una entrevista a TVE que tornar a primera línia de la política amb setanta-quatre anys seria fer el ridícul, i que ell si ho fes, seria en l’àmbit local i mai en el nacional, ja ens ha deixat clar com va; perquè l’exconseller socialista del tripartit ha fet tot el contrari, a menys que consideri la Generalitat com una institució local, però a aquestes actituds transmutades ja ens tenen acostumats; jo parlo de la Catalunya sincera en els seus estats emocionals primaris, que són els que fan més por.
Ara començarà la batalla per les municipals, les baixes del darrer enfrontament independentista sumen gairebé tres-cents alts càrrecs per reubicar i a la Diputació de Barcelona no hi caben, els ànims estan en plena ebullició d’indignació, els pactes els carrega el diable i començaran a tirar-se les obres, bones i dolentes, pel cap: Això que tu vas inaugurar jo ho vaig signar, o el que jo vaig pactar és el que tu vas aprovar.
Els ho ben asseguro de primera mà, en converses íntimes de cafè he sentit per part d’uns i altres que s’han divorciat en l’àmbit nacional, per molt que ara encara guardin les formes en format municipal, opinions i arguments que farien posar vermells als guionistes de Joc de Trons per la seva perversitat; d’aquí a pocs dies aquesta Catalunya sincera, políticament parlant, esclatarà per eixamplar el desànim i tornar-nos a fer caure en l’error del ja s’ho faran.
Per a una gran majoria de la ciutadania, canviar el vot és com canviar de banc, d’asseguradora o de companyia energètica, i ja se sap que en aquests casos els més populistes són els que fan l’agost. No sé si ens agradaran els resultats d’una Catalunya sincera, el que és clar és que qui té mala peça al teler i ho patirà serà la Catalunya sencera.