La política catalana segueix donant tombs llastimosos i deplorables. Els darrers esdeveniments, derivats de la sortida de Junts del Govern de la Generalitat, demostren la dificultat de governar el país amb un nombre de diputats molt allunyat de la majoria parlamentària. Evidentment, la intenció de Junts és que aquesta dificultat sigui cada dia més visible fins que no hi hagi cap més remei que convocar noves eleccions. Però els resultats electorals sempre són del tot incerts. Junts pot assegurar que ara aconseguiria més escons que ERC? El que sembla indubtable és que ni Junts ni ERC, en solitari, no obtindrien la majoria d’escons al Parlament català. O sigui que una nova coalició independentista seguiria sent imprescindible per governar. Així doncs, quin estrany negoci s’ha fet amb l’enfrontament d’aquestes darreres setmanes? Ha estat tan insòlit i contradictori que només satisfà els contraris a la independència, que veuen ben contents les renyines entre els seus rivals. I així anem fent: d’una banda ens barallem i de l’altra reclamem unitat. El contrasentit és evident però fins ara no hi ha hagut manera de posar-hi remei.
Justament aquests dies s’han conegut les propostes que està fent el govern d’un altre moviment independentista: el d’Escòcia. La seva presidenta, Nicola Sturgeon, ha fet públic un document que planteja com seria l’Escòcia independent. Proposa entrar de nou a la Unió Europea, crear una moneda pròpia i diferent de la lliura esterlina, i fer servir els ingressos que provenen del petroli que s’extreu dels jaciments del mar del Nord per avançar cap a una política ecològica i de defensa dels recursos naturals. Però, malgrat tot, tampoc a Escòcia la independència serà fàcil. Teòricament, Nicola Sturgeon ha plantejat de fer un referèndum sobre la independència escocesa l’octubre del 2023. Però el Tribunal Suprem de la Gran Bretanya encara no ha decidit si considera legal o no de convocar-lo amb aquesta finalitat concreta. En tot cas, la presidenta escocesa ha explicat que si el tribunal no autoritza el referèndum, convocarà eleccions generals –un tipus de votació que evidentment sí que té la facultat de convocar– amb un únic punt al programa electoral: la independència d’Escòcia i evitar així la ingerència del tribunal britànic.
Aquests darrers dies, amb calorades impròpies del mes d’octubre, s’ha constatat una vegada més que el canvi climàtic ja és aquí, que no ens escaparem de patir-ne les conseqüències i que cal reaccionar més activament. Tenint en compte l’evidència, han sorprès les declaracions de Ramon Tremosa, exconseller d’Empresa i Coneixement del Govern català, assegurant que si Catalunya hagués aconseguit la independència seria el darrer país de la Unió Europea en energies renovables. Seríem realment el darrer país? Tan poc seriosament s’ha plantejat a casa nostra el desenvolupament de l’energia renovable? El tema és prou greu per esperar que els entesos i tècnics en la matèria prenguin posició immediatament i que els responsables polítics responguin dels retrets que se’ls fa: no haver enfocat seriosament la qüestió, no afrontar grans projectes com aprofitar els pantans que ja existeixen per fer centrals reversibles, dificultar o retardar molt l’aprovació d’instal·lacions d’energia eòlica, etc. Cal aclarir-ho. Un tema com aquest, de repercussions tan greus, no pot reduir-se a ser una batalleta política més.
