Als nostres dies podem constatar de forma fefaent les ganes de força gent de figurar, de sortir sempre a la fotografia, d’esdevenir viral a les xarxes socials. I la cosa no acostuma a quedar aquí, ja que aquesta tendència pot anar acompanyada de la convicció de considerar-se persones justes, complidores de la llei, fent gala de llurs «bones» accions. Per tal de fer arribar més lluny el seu orgullós clam, engeguen el ventilador o fan sonar abundant trompeteria i encara menyspreen les persones que de forma humil i discreta reconeixen llurs limitacions o mancances, i que breguen, segons les seves possibilitats, per adreçar les seves vides per camins de bondat i de justícia, sense fer soroll.
Tot plegat, mutatis mutandis, («canviat allò que s’ha de canviar», altrament dit, «salvades les distàncies»), és el que ens ve a dir el fragment de l’evangeli que llegim aquest XXX diumenge durant l’any, Lc. 18, 9-14, que fa referència a la paràbola del fariseu i el publicà. Ambdós han acudit al temple. El primer, davant de tot i i de forma ostentosa, pensa: «Déu meu, et dono gràcies perquè no soc com els altres homes lladres, injustos, adúlters, dejuno dos cops per setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo, ni soc com aquest publicà» (cf. 11-12). Cal advertir que aquest era un home mal vist en la societat de l’època, i doncs, de lluny estant, ni gosa aixecar els ulls al cel sinó que es dona cops al pit tot dient: «Déu meu, sigues-me propici, que soc un pecador. Jo (Jesús) us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l’altre; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit» (cf. 13-14).
Resumint, podem aplicar aquesta paràbola a la nostra vida, en els seus diversos vessants: en les relacions socials, familiars, afectives, emocionals, en el món del treball, de la política, en les relacions d’amistat, en com vivim la nostra pròpia espiritualitat i l’obertura al transcendent. Consegüentment, en les situacions ara esmentades no solament hem d’evitar l’excés d’estima de nosaltres mateixos sinó també dels nostres propis mèrits, ja que tot plegat fa que ens creguem superiors als altres... i l’evangeli no va pas per aquí...
Finalment, afegir que la contraposició entre l’orgull i la humilitat que planteja aquesta paràbola la podem trobar reflectida amb idèntiques paraules al mateix evangeli de Lluc, 14,11 i encara a Mateu, 23,12: «El qui s’enalteixi serà humiliat, però el qui s’humiliï serà enaltit».